"Talking Galleries" una bona iniciativa de La Fabrica Barcelona

Hem assistit durant els dies 19, 20 i 21 de setembre a Barcelona a un esdeveniment cabdal per al món de les galeries, es tracta de les jornades Talking Galleries. International Gallerist Meeting, una iniciativa excel·lent de La Fabrica Barcelona, que a través de Llucià Homs –ideòleg i impulsor del projecte– ha estat una bona oportunitat per debatre importants propostes pel futur del galerisme. Unes jornades plenes de bones intencions, però que han quedat coixes en alguns aspectes concrets, sobretot pel que fa a l’actitud que les galeries han de prendre davant del mercat de l’art, que fa que se situïn en alguns casos més com una proposta de voluntats que no pas com a accions concretes a portar a terme.

Com ja anunciava en anteriors articles, el nostre país no figura en el diagrama internacional del mercat de l’art, com molt bé va ratificar la periodista Georgina Adams, del Financial Times. Tampoc se’l té en compte com a model pel que fa a la internacionalització dels artistes fora de les nostres fronteres malgrat els ajuts, crèdits i altres aportacions econòmiques, a part de subvencions que els estaments governamentals han aportat els últims anys. Comparteixo les conclusions a les quals es va arribar en el tancament de les jornades, centrades en l’afirmació que el negoci de les galeries té unes particularitats molt especials i que el tracte personal i la confiança són valors essencials. També el fet que no es pot ignorar la globalització sense oblidar l’escena local, que les galeries són un pilar important en l’entramat cultural de cada país i que així mateix s’han d’oblidar les rivalitats galerístiques per poder col·laborar en activitats conjuntes, tot reforçant la presència internacional dels nostres artistes. Com a cloenda, es va recalcar que la passió per l’art és més important que la inversió monetària; qüestió aquesta que em preocupa enormement, per les dues bandes, ja que per molta passió que un col·leccionista pugui tenir, si no disposa de mitjans econòmics no pot adquirir les obres que desitjaria, de la mateixa manera que un galerista, sense una estructura econòmica estable, no pot defensar els seus artistes ni donar-los suport, i encara menys promocionar-los en l’àmbit internacional.

Com hem de participar ara d’una escena internacional quan durant molts anys la gran majoria de galeries han fet cas omís als artistes estrangers i s’han delectat amb artistes locals que, a més, no han sabut exportar? I no només això, sinó que no han considerat important fer un fons per a èpoques més difícils. Veritablement, les galeries que estan aguantant són les que amb grans esforços van materialitzar una col·lecció que, en aquests moments de crisi, els serveix per anar aflorant en el mercat i aconseguir sobreviure. El món de l’art, i en concret el de les galeries, no és només comprar i vendre. Hi ha una estratègia comercial i econòmica al darrere que han obviat en èpoques de bonança, en què les subvencions tamisaven el veritable problema. Amb les retallades econòmiques, la por d’una nova recessió mundial i el poc mercat interior que hi ha al nostre país, es planteja una situació molt difícil que caldrà superar amb enginy i crear nous models que permetin sobreviure.

 

Joan Gil