L’art de la (im)pertinència

Als anys seixanta es va disparar l’alarma. Mentre que els pits nus de dones africanes apareixien sense problemes als documentals de National Geographic, es vetava alhora l’exhibició del mamellam de dones blanques. Els censors qualificaven aquestes altres pel·lícules com a eròtiques. Aquest llibre vol donar compte d’aquesta i altres impostures. El cos no és motiu d’estigma si il·lustra discursos científics. És, en canvi, causa d’escarni quan es retrata com a objecte de desig. En aquest cas, l’art suposa una excepció, ja que permet l’aparició de membres erectes i d’animoses voluptuositats amb orientació cap a l’estímul però sense la reprensió censora que caracteritza als mitjans de masses. L’autor d’aquest llibre, Amos Vogel, és un entranyable liberal forjat a l’exili. Amb disset anys i amb l’annexió d’Àustria per part del règim nazi (1938), va haver de marxar amb la seva família de la seva Viena natal cap a Nova York. Allà va fundar el Lincoln Center Film Department i el New York Film Festival i va ser professor a Harvard i a la New York University. El cinema, com una forma d’art subversiu és un compendi de brillants i irònics comentaris sobre el cinema als marges. S’ha convertit en un clàssic per comprendre el cinema experimental de la dècada dels anys seixanta. Nosaltres només tractarem ací els polèmics temes d’aquests films experimentals. Per començar, el cinema comercial amb la seva difusió repetida dels valors burgesos va propiciar el naixement d’un virulent moviment contracorrent que pretenia dilapidar la hipocresia de l’statu quo. Amb el cinéma vérité, el cinema experimental, l’expanded cinema, el cinema eròtic o el pornogràfic s’obren noves vies de representació. L’objectiu era fer servir el mitjà com una eina per modificar la consciència de l’espectador en sentit invers. Aquesta subversió o capgirament de la versió establerta consistia a mostrar explícitament amb imatges els temes que el cinema d’entreteniment havia eludit per sistema. El cinema underground presenta els dos grans temes de l’existència humana i, per extensió, de l’art: Eros i Tanatos. Es tracta de salvar l’animadversió cap al cos que hi ha en el centre del discurs platònic. Ens referim al rebuig al cos nu, el sexe, els fluids corporals, cap a l’acte sanguinolent de donar a llum. Parlem també del rebuig a mostrar la mort i la corrupció del cos. La inquietant veritat del cos desmembrat a la taula de disseccions de Stan Brakhage, els happenings masoquistes d’Otto Muehl, l’apologia de l’homosexualitat de Kenneth Anger, la joiosa perversitat dels jocs sexuals de Paul Morrisey, la denúncia dels vicis burgesos del sentimentalisme i l’amor, tan ofensius per a Don Luis Buñuel. Tots semblen anar en una mateixa direcció. Vogel enumera al seu llibre films que volen naturalitzar la nostra natura material, fent-la visible, recordant-nos-la, subvertint el tabú cultural. No obstant això, val a dir que aquesta ruptura no està exempta de la característica idealització seixantera que se’ns acut redemptora i ingènua: la transgressió i l’avantguarda ens alliberaran del pes de la immoralitat i la hipocresia burgesa. Però, en última instància, la subscripció al National Geographic, material “d’interès divulgatiu i científic” que mostrava el cos nu de dones tribals i amb les quals es masturbaven adolescents –nois occidentals de classe mitjana–, resulta que era pagada pels pares. “Film as a Suvbersive Art”. Amos Vogel. C.T. Editions, 335 pàg.  

Xavier Calahorro