Grup Praxis 75 (1975-1990)

El Grup Praxis 75, format per Lluís Bosch Martí i Bep Marquès, es va fundar pocs mesos abans de la mort del dictador Franco en un context de mobilització creixent contra el règim totalitari. Bona part de la seva activitat inicial la va canalitzar a través de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, un col·lectiu que pretenia dinamitzar la lluita sociopolítica des de l’art i establir noves relacions entre aspectes de la realitat i les pràctiques esteticosimbòliques. Per un altre costat, publicava a la revista Presència els seus collages, en què tractava, críticament i sorneguera, fets de l’actualitat política. En els primers anys de la represa democràtica, el grup va assolir una irradiació pública notable i va exercir una incansable tasca d’animació sociocultural. També va rebre encàrrecs de les institucions, d’entitats cíviques i d’empreses privades. Però, arran de la progressiva involució del nou sistema polític, les contradiccions i els acomodaments de les forces d’esquerra i l’entronització dels postmodernismes conservadors, el Grup Praxis va reformular la seva estratègia i va passar a inserir-se en les pràctiques dels moviments socials més actius de Girona –l’independentisme, l’ecologisme i el pacifisme–, que representaven els nous subjectes de contestació sorgits en la nova circumstància històrica. L’obra de Praxis s’emmarca en el procés de redefinició que, sobretot des dels anys seixanta, va afectar les relacions entre l’art elevat i les noves cultures populars i de masses. En la nova situació, els artistes més compromesos van baixar del seu pedestal i posaren la seva obra en diàleg amb el món circumdant. Aquest diàleg, però, prenia sentits molt diferents, ja que la posició i els interessos dels artistes també eren diversos. Quant a la parella gironina, la seva interlocució partia d’una radicalitat inspirada en un marxisme heterodox de ressons frankfurtians, una sensibilitat llibertària i una actitud vital que es reconeixia en la ironia i el sarcasme. No casualment la seva marca identificadora aplegava els dos Marx, Karl i Groucho. Una de les intencions del grup era emprar l’arsenal visual produït per la indústria cultural per evidenciar les seves fal·làcies, desmuntar-ne la retòrica i capgirar-ne els sentits. La manera de fer del Grup Praxis qüestionava tant la idea d’originalitat, atès que es basava en la confiscació, l’ús i la manipulació d’imatges i textos ja existents, com la d’obra única, ja que bona part de la seva producció es va canalitzar a través de cartells, llibres i calendaris o bé des de la premsa. Un dels aspectes fonamentals de la seva aportació fou la utilització del muntatge, això és l’articulació de materials impresos extrets de diferents contextos per produir una nova significació. Aquest recurs estava inspirat sobretot per tècniques i processos de conceptualització provinents del collage, el fotocollage i el fotomuntatge, en especial de les experiències dels dadaistes alemanys, però alhora recollia suggeriments dels nous realismes, l’art pop, la figuració narrativa o les pràctiques activistes del seu temps. També caldria esmentar el ressò d’experiències històriques, de la premsa satírica a la cartellística política dels anys trenta. En la seva obra es posaven en relació referents iconogràfics de l’art culte –antic, modern i contemporani– amb imatges de les cultures industrials i els universos mediàtics –de la publicitat a les revistes il·lustrades, dels cartells propagandístics als còmics i les historietes gràfiques. La poètica visual del grup s’assentava en un ric desplegament de figures retòriques (repeticions, paral·lelismes, hipèrboles, antítesis, comparacions, metonímies, metàfores, etc.), sovint posades al servei d’un objectiu desmitificador. Des d’un punt de vista funcional, la seva obra –on convivien l’al·legoria, l’agit prop i el pamflet– va esdevenir tant una eina de lluita politicoideològica com una mena de crònica esperpèntica de la realitat, en què mitjançant la deformació de personatges i situacions pretenia evidenciar-ne els sentits soterrats. Un altre vessant de la seva producció es basava en el rescat i la propagació d’aspectes de la història amb una voluntat il·lustrativa i didàctica. Aquest conjunt de característiques, a les quals caldria afegir la utilització de canals de difusió alternatius als de l’art establert –com ara ateneus, centres d’ensenyament, llibreries o bars–, ens permet contemplar la seva pràctica com un veritable assaig de cultura visual d’aspiració popular i esperit carnavalesc, pensat per connectar amb capes àmplies de la població. La revisió del Grup Praxis 75, poc valorat per la literatura artística del seu temps, evidencia que, enllà de la suposada aconflictivitat de l’art dels feliços vuitanta, existien iniciatives d’una notable acuïtat ideològica i riquesa lingüística, i, alhora, radicalment compromeses en la transformació de l’estat de les coses. A més, aquesta experiència té una rellevància històrica indubtable, atès que, per una banda, constitueix una baula entre els moviments artístics contestaris dels seixanta i les manifestacions dels noranta receptives al món social. I, per l’altra, connecta amb algunes de les pràctiques crítiques internacionals que li eren contemporànies –pensem en Pete Dunne, Loraine Leeson, Peter Kennard o Martha Rosler–, les quals a Catalunya i a Espanya van tenir un ressò escàs. El grup va desenvolupar la seva obra al marge dels corrents dominants, però altament arrelada al seu propi context sociocultural, la qual cosa li atorga un valor singular i una transcendència indubtable en el camp de la creativitat comunicativa de l’època.

Narcís Selles