Les lletres de Tàpies. Fragments d'una història

Amb motiu del 86è aniversari d'Antoni Tàpies, l'historiador i crític Xavier Barral va publicar el llibre ABeCeDari TÀPIES (Editorial Base), en què traçaba un particular recorregut per l'univers artístic i humà. Un recorregut en què cada lletra significava un part essencial de la seva vida personal i artística. A d’Art: “Penso que una obra d’art hauria de deixar perplex l’espectador, fer-lo rumiar sobre el sentit de la vida. Tots sabem que, gràcies als anuncis, la propaganda, la publicitat i el consum, com ens el suggereixen constantment els mitjans de comunicació de masses, les persones cada vegada estan en un estat més greu d’alienació. Crec que l’artista encara és una illa de llibertat, i per això encara pot dur les persones a reflexionar, perquè les idees que la majoria de la gent té del que és una vida normal no es corresponen amb la vida vertadera, sinó amb un sistema de vida que ens han imposat. […] Trobar una manera, uns mecanismes per poder posar en trànsit l’espectador, en un estat de meditació profunda. Per mi, això és el tronc principal de tota la història de l’art.” Pàg. 21. C de Ceràmica: “La utilització de la ceràmica ha estat per a Tàpies la manera de descobrir una nova dimensió de l’escultura, una matèria que ell pot modelar i ratllar, en la qual pot fer murals o escultures, utilitzant una barreja de terra amb desferres de la mateixa ceràmiqca que li permeten crear superfícies més rugoses, aparentment menys polides o brutes.” Pàg. 146. E d’Esperit: “En aquesta línia, destaca l’obra L’esperit català (1971), en què un mur amb les quatre barres rep tota una sèrie de noms de personatges destacats de la història de Catalunya que són com una sèrie de signatures, com podríem trobar en qualsevol carrer de qualsevol ciutat. Tàpies, quan diu que s’ha de saber mirar els murs, es refereix al fet que al seu darrere, com fa en L’esperit català, hi ha una història col·lectiva, hi ha l’expressió d’una comunitat; els murs, per tant, contenen un llenguatge expressiu.” Pàg. 189. G de Grafisme: “[…] als cartells, Tàpies integra tant els seus interessos artístics com les influències, com és el cas de l’estètica i la filosofia orientals.” Pàg. 61. L de Llibertat: “Si l’obra de Tàpies va molt lligada a la història de Catalunya i a les circumstàncies que ha anat vivint el país, la seva reivindicació dels drets fonamentals dels homes l’ha portat a imbricar-se directament amb la paraula llibertat. Tota l’obra de Tàpies és un crit a la llibertat, la llibertat col·lectiva, la del seu país i la seva pròpia, la llibertat individual.” Pàg. 12. M de Matèria: “Amb la matèria, els objectes nombrosos que Tàpies integra a la pintura volen materialitzar el que és abstracte i dóna una dimensió concreta a peces de la vida quotidiana, objectes del seu voltant que li serveixen per lligar l’art i la vida, sobretot amb objectes vells, usats, com d’una vida passada, com si Tàpies volgués arrencar-los a la mort i transformar-los, d’inútils, vells i acabats, en útils i vitals.” Pàg. 9. “Per ell, la matèria és el que forma part del cosmos i adopta les diferents formes dels diferents elements de la realitat, com la terra, els peus o els mitjons. La matèria no és una subtància sòlida, sinó que té un moviment interior; quan tenim a les mans un element aparentment sòlid, en realitat és un espai buit que conté partícules subatòmiques que es mouen.” Pàg 111. P de Polèmica: “Finalment, com ja se sap, el Mitjò no es va convertir en una realitat i el projecte va ser descartat. El problema, doncs, va ser polític, i el Mitjò ni inutilitzava l’espai de la Sala Oval del Palau Nacional, ni la seva realització insultava les pintures romàniques catalanes. La seva col·locació en un racó hauria estat discreta i hauria contrastat volgudament amb l’opulència arquitectònica d’aquesta part de l’edifici. El problema era un altre, era un rebuig polític i no de gust, que paradoxalment ha contribuït a fer d’aquesta obra una de les poques peces que han esdevingut cèlebres sense haver estat realitzades.” Pàg. 138. R de Retrat: “L’artista es mostra físicament en l’autoretrat i a més firma repetidament les seves obres amb la A i la T (si les associem a Antoni Tàpies), dues lletres que hi apareixen constantment; sembla com l’oposició entre la part més hermètica de Tàpies i la que vol mostrar […]. Tàpies inclou aquestes lletres espontàniament. Diu que no s’atura a pensar què hi posa ni per què ho posa, simplement li surten lletres i coincideixen molt sovint amb la A i la T, també la X, la U i la M.” Pàg. 206. S de Suggestió: “Tàpies és l’artista de la suggestió. Quan observem un Tàpies hem de desxifrar un codi, una iconografia pròpia formada per signes, lletres i xifres que ens volen transmetre un missatge que nosaltres mateixos, els espectadors, hem d’entendre i assimilar. Tàpies ens suggereix, ens guia, però no ens ho dóna tot fet.” Pàg. 72. U d’Únic: “Si calgués presentar amb un únic element principal l’aportació d’Antoni Tàpies a l’estètica del segle XX, ens hauríem de referir al tractament especial que donà als materials, a la seva recerca constant de la pròpia materialitat de l’obra d’art, als murs. Tàpies va desenvolupar aquest tret fonamental mitjançant les anomenades pintures matèriques, caracteritzades per superfícies denses i pintades en una limitada gamma de colors, en la qual predominen els ocres, grisos i marrons i que presenten una aparença de mur.” Pàg. 191. X de Xifres: “La xifra, per Tàpies, és molt més que un signe gràfic emprat per representar els nombres en un sistema numèric i és molt més també que la representació d’una quantitat: les xifres de Tàpies són signes d’un llenguatge pictòric personal; en són una part essencial.” Pàg. 210. Z de Zen: “Es va iniciar en el coneixement d’aquest món oriental ja de petit amb la lectura del Petit llibre del te, d’Okakura Kazuzo, que relata una faula taoista [...], l’art es considera un camí per assolir el coneixement. Aquest llibre el va iniciar en el coneixement del busdisme, el taoisme i el zen, i li va fer conèixer una nova visió del món i una nova espiritualitat; va ser la presa de contacte amb la filosofia oriental i, a partir de llavors, Tàpies s’ha seguit documentant i ha conegut artistes i escriptors orientals [...]. “L’aportació de l’Orient va ser decisiva no tan sols per al meu art, sinó també per al desenvolupament global de la cultura occidental. Les prestacions culturals del nostre segle, que ens obren noves perspectives, segons la meva opinió, van servir a aquells que consideraven imprescindible reinterpretar i retrobar la nostra cultura.” Pàg. 212-213.