Antoni Tàpies i Modest Cuixart, dos cosins germans

Antoni Tàpies i Modest Cuixart eren cosins germans. Cuixart va col·laborar a la revista bonart des del primer número fins a la seva mort. Tot i que les relacions entre Tàpies i Cuixart no eren massa fluides, l'artista afincat a Palafrugell va escriure en el número 51 de la revista (gener del 2004) aquest article sobre Tàpies: Parlar d’Antoni Tàpies és parlar d’una proximitat. Tàpies i jo som cosins germans, malgrat que pictòricament les nostres pintures tenen escassos parents i, si els tenen, és gràcies a una mateixa herència comuna que ens uneix: la cultura mediterrània, malgrat que ell sempre hagui dit que s’apropa als nòrdics, la seva base no deixa d’apropar-se a una Catalunya on la terra, les sorres i el fang hi són inherents i substancials. Una herència que vàrem compartir influint-nos en una primera etapa preDau al set i Dau al Set amb noms tan rellevants com Paul Klee, Joan Miró i els membres i les concepcions surrealistes de l’època. Evidentment, als dos ens mou un fil conductor: el cultiu, entre altres, per la literatura, pel teatre i especialment, en el meu cas, per la música. Wagner i la seva força expressiva ens va unir. Però, poc a poc, ambdós, que hem conreat l’informalisme –jo només en una època primerenca i ell encara ara– emprenguérem camins diferents, vàlids tots ells, amb espais ben acotats i amb dominants diverses. Cal destacar també dels inicis les nostres estades a París, gràcies a les beques de l’Institut Francès on hi tenia un pes especial el pintor Josep Maria de Sucre, i el contacte amb Fautrier i Dubuffet, informalistes francesos de primera que varen marcar el segle passat i la història d’aquest isme a Europa i al món. Tàpies ho feu i ho fa des de Catalunya i cap arreu. AFINITATS INFORMALISTES. Tot i practicar l’informalisme –per a mi, aquest mot és erroni, perquè no hi ha no forma sense forma– sempre va tenir entre nosaltres un caràcter diferenciador, especialment o bàsicament, en la concepció de la figura humana: ell l’ha tractat, essencialment, a través de rastres i símbols o signes (peu, mà...) i dels estris quotidians dels humans (culleres, forquilles...), amb tocs de magicisme –a l’estil que tant agradava a Brossa. Jo, per la meva part, he tractat el cos a través d’una visió global de la forma orgànica que simbolitza el cos humà i he creat des d’una visió quasi desdibuixada o informe –més als inicis–, quasi volent aconseguir captar l’esperit, l’essència, sempre un xic convulsa, perquè aquest esperit de la contradicció, del dubte és el que atorga a l’home la seva força vital. La contradicció i el dubte necessari per avançar. És per aquest motiu, que he treballat des de sempre amb la figura humana –seguint aquell llegat surrealista que m’apropa a una certa figuració– per anar al fons de les cavernes, tothora des de dins la figura malgrat que devegades s’exhibeixi més el fora i altres més el dins, o dit d’una altra manera, alguns cops més el continent i altres el contingut. Però mai des d’una visió dualista, platònica on esperit i matèria van per separat, perquè tan jo –quasi metge– com el meu cosí Tàpies –quasi advocat– sabem que cos i esperit tenen una unió indissociable que s’uneix en l’obra d’Art. ELS ESTRIS. Gràcies als nostres estris –els meus, els pinzells– i els seus –com a gran experimentador, tècniques i materials diversos– sabem que la bona comunicació entre esperit i matèria, els dos components deriven de la natura i es nodreixen de respostes químiques i són, alhora, la suma i la creu per trobar aquesta obra perfecta que mai arribarem a fer, precisament, perquè si ho assolíssim hauríem de plegar de pintar. La perfecció té un punt d’imperfecció que la fa impensable, utòpica, llunyana. A la foto, Cuixart i Tàpies poc abans d'anar a París.