L'entrevista de "Catalunya Cultura" i "bonart" a Tàpies l'any 2003

Amb motiu del seu 80è aniversari l'any 2003, Catalunya Cultura i bonart varen organitzar un acte que va tenir com a conductor Claudi Puchades que va entrevistar amb profunditat Antoni Tàpies. Un resumen d'aquella xerrada va ser publicat en el número 51 (gener del 2004) a la revista. Claudi Puchades. L’inici de les seves memòries s’obre amb aquesta frase: “L’objectiu suprem del viatger és ignorar allà on va”. Als 80 anys aquestes paraules són encara útils? Quin és l’objectiu del seu viatge personal o l’ignora? Antoni Tàpies. Jo crec que és bo almenys tenir dubtes, jo sempre dic que sóc una mica escèptic en el sentit que sóc una persona que dubta de tot. C.P. Què és el que dóna sentit al que vostè és i al que fa? A.T. A mi el que em resta és la il·lusió d’haver fet coses que em sembla que poden ser útils per a la gent. Si no cregués que és útil el que faig, no ho faria ni m’agradaria fer-ho. Això vol un cert esforç, has de treballar amb idees que estan al teu voltant, de la ciència, de la filosofia... i de les arts també. Sempre dic que he tingut molts pares en art, jo crec que la història de l’art la fem entre tots. C.P. En un moment anterior de la seva existència, comentava la tasca feixuga que per a vostè significava el fet de ser famós. Ho deia quan ja era molt famós, potser no tant com ara. Als 80 anys és encara sensible a aquesta qüestió? A.T. De vegades és una càrrega molt agradable. Als artistes ens agrada molt que ens estimin. Això ho vaig aprendre d’un pintor americà que sempre ho deia. És molt agradable quan la societat et reconeix i et fa una distinció. C.P. Les seves connexions amb la cultura, filosofia i sensibilitat xinesa i oriental són ben conegudes, però potser no tothom ho sap que això ja fa molts anys que ho posseeix. Com va sorgir el camí d’estimació cap a la cultura oriental? A.T. El meu pare tenia una biblioteca relativament important i jo hi vaig trobar alguns llibres d’autors divulgadors de la cultura xinesa i, sobretot, recordo que el meu pare em va indicar, pensant que m’interessaria, El llibre del te, un llibre japonès deliciós que encara tinc a la capçalera del llit perquè encara és bo consultar-lo de tant en tant. Aquesta afició va anar augmentant amb els anys. He tingut la sort que la Teresa, la meva dona, també s’interessa molt per la filosofia oriental. En aquest moment estem llegint la història del pensament oriental i sempre vas descobrint coses noves. C.P. Els mags enganyen el públic i no deu ser aquesta la seva voluntat, ans al contrari, la de revelar la veritat? A.T. Bé, quan vas a veure un espectable de prestidigitació ja ho saps que t’enganyaran però no deixa de ser bonic igualment i molt poètic. C.P. Si bé ha assimilat cultura oriental, és ben bé un home de la seva terra. A.T. Bé, és que la cultura catalana des de molt lluny es va interessar també per Orient. Crec que hi va haver moments que Catalunya va intentar enviar ambaixadors a la Xina, l’època potser abans de Marco Polo, i sempre hi ha hagut gent aquí que s’ha interessat per Orient. A més a més, hi ha la tradició del Cristianisme, en la vessant del Franciscanime, que té molt d’això. Hi ha moltes coses del Franciscanisme, l’amor per les coses senzilles que venen d’Orient, i concretament de l’Índia i de la Xina. O sigui que no estem tan desconnectats com ens pensem i no ha sigut cap novetat també que tot d’una ens interessem més per Orient. El que passa és que la cultura Occidental va decebre bastant en un cert moment, veia tot això quan vaig començar a treballar com a artista, jo junt amb pintors americans a lo millor, o el Grup de París també, aquesta decepció de veure que la cultura Occidental ens havia portat a dues guerres mundials terribles i sanguinàries i la cosa encara continua, hi ha parts del món que estan retardades i tan maltractades.  de C.P. És un defensor de la terra que coneix i que viu? El Montseny, per exemple? A.T. El Montseny ha estat per a mi essencial, tant per a la meva salut com per al meu treball, perquè és la inspiració que m’ha donat els boscos del Montseny. En certa manera, tot el que s’acosta cap al nòrdic, que sempre hi he tingut molta atracció, ha estat fonamental. Que ho poguem conservar força temps. C.P. Vostè sempre ha tingut un marcat sentit crític, no només en l’art. Es va suavitzant amb el temps, aquest sentit crític? A.T. Més que tolerant, jo diria que vas trobant la via mitja. La veritat absoluta no la té ningú, sempre hi pot haver un altre senyor que tingui un concepte diferent del que és veritat. C.P. És geni, d’alguna manera? A.T. Jo no hi entenc gens. Això li haurieu de preguntar a un pensador, l’Antoni Marí, per exemple, que ha escrit un llibre sobre el geni. C.P. Geni en el sentit d’aquell que posseeix alguna capacitat, alguna cosa adquirida fins i tot per la genètica… A.T. Hem d’esperar que ho digui la història, pot canviar molt el sentit del gust que té la gent. Això del gust també és molt important; hauríem de fer xerrar l’Arnau Puig ,que coneix molt intensament aquests temes filosòfics. El gust sembla una cosa tan senzilla –això m’agrada, això no m’agrada–, però implica tota una sèrie d’associacions d’idees, de connexions amb moltíssimes coses, jo fins i tot ja no m’atreveixo a dir què és bonic. C.P. Tothom ha estat molt crític amb el que ha passat aquest segle XX, sobretot en les arts plàstiques, però vostè afirma que serà un segle ben recordat en aquest sentit, ric en moltes coses. A.T. Ha estat fantàstic, ha coincidit amb la invenció de nous mitjans de comunicació i tots ens hem anat ajustant i acomodant a aquesta nova situació. Des que hi ha cine, el teatre ha hagut de variar molt els seus principis també, o la narrativa i la novel·la. I en el món de l’art també ens passa: tot aquest aspecte que tenia de document avui dia ja ens el dóna la fotografia, avui dia ja no cal que ens passem el dia llepant els pinzells i fent retrats o quadres d’història, que han sigut molt interessants per conèixer el món en el segles passats, però avui dia que tenim el cinema, la fotografia, els vídeos i tot això… hi ha moltes coses de les que ens hem alliberat i ens podem dedicar potser més al que és l’art en els seus orígens essencials, que és trobar aquestes fórmules mig màgiques. C.P. Missatge testimonial per aquelles noves generacions que pretenen assimilar-se a allò que vostè és? A.T. Si aquest testimoni pot ser-los útil, estic encantat. Deixa’m donar les gràcies a tota la gent que m’estima, cada dia vaig descobrint que n’hi ha més, de tot arreu del món, fins i tot de Bali, fa poc va venir-me a veure una ballarina d’aquelles que tenen aquelles ungles tan llargues, i va dir que estava enamorada de la meva pintura i que a Indonèsia hi ha una universitat que passa un curs sobre la meva obra, fixa’t tu quines coses! I jo no ho sabia!