Moritz Küng, el destituït director del Canòdrom, s'acomiada a través de l'AAVC

El destituït director del Canòdrom adreça una carta de comiat per donar a conèixer el seu punt de vista després d'estar més de dos anys treballant per un projecte pel qual tan Ajuntament de Barcelona com Generalitat de Catalunya no han acabat de confiar mai. La Comissió Delegada del MACBA reunida el 7 de febrer ha fet públic per fi el que ja era un secret a veus: la fi del projecte del Canòdrom com a Centre d'Art Contemporani i el meu cessament com a director del mateix. El que suposava un model pioner en l'àmbit nacional i fins i tot internacional – com era l'ús d'un edifici singular per a carreres de llebrers, dissenyat en 1963 pel prestigiós arquitecte Antoni Bonet – com a centre d'art contemporani ha estat finalment avortat després de quatre anys de lluites polítiques i desencontres entre els gestors públics de la cultura i el sector. Em sembla una oportunitat malmesa. Durant aquests últims quatre anys he estat testimoni de promeses polítiques no assolides, de mala gestió dels diners públics per part dels governs, del continu rebuig a entendre's entre els dos iniciadors del projecte (la ciutat de Barcelona i el govern de Catalunya), i del rebuig final de tots dos cap a mi com a director en funcions del Canòdrom. Aquests quatre anys he constatat la falta de visió en política cultural i la indiferència pel compliment de compromisos previs, i tot això amanit amb una innecessària polèmica mediàtica, vexatòria cap a la meva persona i la meva professionalitat. Finalment, aquest cúmul de factors ha desembocat en el següent resultat: • Un edifici incomplet, que en obtenir aquest director el seu càrrec, tenia prevista la seva inauguració al setembre del 2011. • Una inversió de € 4.450.000,00 malgastada en un projecte fallit. • Una falta de respecte total i inconcebible cap a les necessitats del sector de les arts visuals, cap al seu codi de bones pràctiques i cap a acords polítics previs. • I el més lamentable: una comunitat artística ignorada i un públic menyspreat. En resum: greus conseqüències per tots els involucrats. Barcelona mereixia una solució millor. La meva impressió personal en revisar les fases de la degradació d'aquest projecte és molt simple: Barcelona, ciutat sens dubte dinàmica i creativa, és víctima de la falta d'ambició dels seus polítics i institucions, incapaces d'engegar un centre d'art creïble i amb reputació internacional. Ara algunes preguntes segueixen obertes • Per què restaurar i adaptar un edifici amb un ús desconegut? • Per què convocar un concurs de direcció, i per més inri, amb un jurat internacional? • Per què promoure que un curador estranger vingui a dirigir el centre si no s'aspira més que a un discurs local i a un projecte de vol curt? • Per què es nomena un director en funcions i se li paga un sou durant dos anys mentre se li impedeix desenvolupar el seu projecte? Però la pregunta més important és la que he vingut plantejant als meus interlocutors des del dia en què em vaig traslladar a Barcelona: • Volen vostès realment tenir un centre d'art contemporani, en el sentit que li donen a aquest concepte a Europa, que pugui dialogar amb centres similars en el context internacional? Avui és clar que la resposta és no. I per acabar una última pregunta, encara sense resposta fins al dia d'avui: Sr. Ferran Mascarell, Sr. Jaume Ciurana i Sr. Bartomeu Marí, més enllà de les suposades raons (de pressupost, de sostenibilitat, de programa…) que han adduït i a les quals no m'han permès replicar enfront dels membres de la Comissió que decidia la destinació del Canòdrom: • Per què de debò no s'obre el centre d'art contemporani El Canòdrom? M'he proposat publicar una cronologia d'aquesta aventura fallida. Tinc l'esperança que potser ajudi en el futur a evitar situacions tan kafkianas com la que jo he viscut en aquesta ciutat. Una ciutat a la qual, sense cap acritud, li desitjo el millor per a la seva escena artística, Fabra i Coats inclosa. Moritz Küng Més informació: Associació Catalana d'Artistes Visuals