El Centre d'Art del Canal posa fi a l'especulació sobre els estorismes leonardians

El Centre d’Art del Canal (unes sales noves que depenen de l’Ajuntament de Madrid) ha muntat una notable exposició sobre Leonardo da Vinci (1452-1519). L’exposició es titula Leonardo, el geni, i no hi ha llenços de Leonardo (però sí algunes notables còpies de l’època, entre les quals n’hi ha una de molt singular, l’Últim sopar, de Giampetrino), però sí els còdexs originals que es conserven aquí amb els seus dibuixos i anotacions, molts dels seus dissenys executats (60 màquines i artefactes basats en els seus dibuixos) incloent-hi mecanismes òptics i musicals, la reconstrucció –imaginada– de l’studiolo de Leonardo, alguna cosa així com el seu despatx en el sentit més ampli i –entre altres coses– les fotografies que el 2007 va fer a La Gioconda el fotògraf francès Pascal Cotte amb una càmera multiespectral, que revelen notables secrets de l’oli, com ara la tonalitat blava que dominava tot el paisatge del fons i que ja no és visible. L’exposició es tanca amb les obres d’alguns dels seus deixebles, com per exemple Francesco Melzi, Bernardino Luini (un dels més singulars) i els espanyols –que el van tractar a Milà– Fernando dels Plans i Fernando Yáñez, propulsors aquí del leonardisme. He vist amb passió l’exposició, no només pel que té (que és molt i divers), sinó per la meravellosa sensació que encara provoca posar-nos davant la ment inquieta de Leonardo. D’altra banda, l’exposició va bé per posar fi a tanta última i vana especulació sobre esoterismes leonardins. Res més lluny en un home que va sentir la força de la raó per sobre de tot. El somriure de La Gioconda només és un enigma per als illetrats. Els humanistes de l’època van compondre múltiples tractats sobre el somriure com a manifestació delicada de l’harmonia interior. Leonardo era altiu i vestia de manera elegant i antiquada, però és que Leonardo (com que no sabia llatí ni grec) no podia explicar-se entre els humanistes estudiosos –i aquest va ser el seu somni–, tampoc volia que l’artista (com encara era normal en l’època) fos tractat com un simple artesà. No, l’artista estava situat en una altra escala. Era un ésser distingit i refinat, i Leonardo va procurar que això sempre fos present en la seva vida. Leonardo (tan avantatjat en el seu cèlebre autoretrat de 1517 –màxim– quan només tenia 65 anys, dos abans de la seva mort a França) era un geni rotund, i aquesta exposició ho mostra molt bé, precisament perquè, donant a la pintura de l’autor tot el valor que se li ha de donar (enorme), no es limita només a això. Per als més curiosos direm que hi ha fins a menjar leonardesc, naturalment a càrrec de Sergi Arola. En els còdexs de Leonardo hi ha abundants receptes i anotacions sobre l’elaboració de plats. Se sap també que (breument) Leonardo es va associar amb Botticelli per tenir una taverna a Florència. En fi, les receptes tretes dels còdexs leonardescos i preparades per Arola amb noms com ara Alquímia, Sfumato, Itàlia o Geometria es poden degustar en un racó culinari situat al costat de la botiga del recinte. En sortir (ple de contundència i categoria mental), un ha de preguntar-se què pensaria Leonardo d’aquest temps nostre? Potser no hi ha temps bons. O, com el de Vinci va intuir –enmig del seu amor per la jove bellesa humana–, el dolent no són els temps, el dolent és l’home mateix, una criatura plena d’enveja i dany, i a més sobradamente imperfecta. A la imatge, Leonardo Giampetrino. Còpia de l'Últim sopar. Royal Academy of Arts de Londres