Les col·leccions d'art contemporani de "la Caixa" i del MACBA generen l'exposició "Volum!"

Les col·leccions d'art contemporani de la Fundació la Caixa i del MACBA, les més importants del nostre país, generen l'exposició Volum!, que es fa al MACBA fins al 23 d'abril del 2012. La bona notícia que genera la unió de les dues col·leccions més importants d’art contemporani del nostre país ha generat una gran exposició que porta per títol Volum, amb la qual es mostra una petita part (350 peces) de les 5.500 obres aplegades en el conjunt de les dues col·leccions. La immensitat i qualitat de les obres ha propiciat la concepció d’una mostra de molts amplis horitzons que proposa una interpretació i un recorregut pels camins que l’art ha anat fent des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat. Uns objectius ambiciosos per fer una mirada a un període de temps en el qual l’art ha evolucionat per camins oberts i s’ha expandit en diversos sentits. En primer lloc, en l’àmbit sensorial ha deixat la primícia de la visualitat per obrir-se a nous codis que permeten percepcions multisensorials, i a altres nivells ha generat nous paradigmes, noves interpretacions i una recerca de nous llenguatges. La primera part de la mostra que es troba l’espectador és, en realitat, el punt final del discurs expositiu, allà on pren sentit el títol de l’exposició i el volum es converteix en la línia que desenvolupa el nou model en què el públic deixa de ser un passiu receptor per esdevenir còmplice dels nous llenguatges plantejats pels creadors que exploren els camins de la relació entre la veu i la imatge, les possibilitats de l’experimentació vocàlica i els sentits i expressions dels diferents tipus de veus, des de la veu interior fins a la veu del poder. Quan l’espectador s’ha deixat ocupar per l’experiència sonora es troba sobtadament immers en el que en una primera percepció sembla un canvi de concepte; passa del “No jo”, de Samuel Beckett, a l’informalisme dels anys cinquanta, en un canvi radical de discurs artístic que desconcerta però que en definitiva mostra les diferents vies d’expressió de l’evolució artística. A la primera planta es va passant del racionalisme i l’informalisme als nous materials, de la pintura hedonista a la ciutat com a subjecte  tot fent una evolució històrica que s’aglutina per conceptes fins a arribar a l’obra de Kristin Oppenheim Hey Joe, que ens retorna a les percepcions sonores plantejades i desenvolupades a la planta 0. Posteriorment, en la dècada dels 80, les actituds crítiques de l’art, la innovació dels llenguatges, els nous mitjans són alguns dels elements mostrats en l’itinerari en què la percepció visual perdura malgrat introduir nous conceptes i noves percepcions. L’ampli recorregut ocupa tant la dimensió espacial com la temporal, la magnitud de les obres presentades envaeix l’espai i el temps, i fa impossible una percepció única de la totalitat dels discursos i dels plantejaments.  La mirada a l’evolució de l’art dels darrers 60 anys ha estat tan diversificada, ha possibilitat tantes mirades, ha desenvolupat tants conceptes, s’ha expressat amb tècniques i mitjans tan diferents que, per poder tenir-ne una percepció completa, cal dividir mentalment l’exposició en diferents episodis que recomanem que siguin visitats en espais temporals diferenciats. La multiplicitat d’experiències, que, com diu Bartomeu Marí, “esquerden la màquina de mirar”, ens ofereix una visita a la recent història de l’art, que té com a resultat una de les característiques del nostre temps: la dispersio, la saturació d’elements que dificulten l’aprofundiment en cadascuna de les múltiples línies presentades i l’excés en tots els sentits, des del perceptiu fins a l’intel·lectual. És aquesta una mostra que possibilita moltes lectures, tantes que el fil narratiu es dificulta i que el volum, no només el sonor, sinó el de conceptes, percepcions, mirades i coneixements, fa díficil la percepció d’una línia de discurs narrativa i assumible. L’espectador té possibilitat de conèixer i gaudir d’obres magnífiques en cadascun dels espais de l’exposició: A la planta 0, des de la irònica obra de Bruce Nauman Caga sobre el teu barret fins a la magnífica Per a cada plantilla, una revolució, de Latifa Echakhch, des del Retrat a través de l’expressió de les mans d’Antoni Muntadas, al somriure gèlid del ventríloc de Juan Muñoz. Per passar a la planta primera a les obres informalistes d’Antoni Tàpies, Pablo Palazuelo i fins i tot Joan Miró, a la poètica de Mestres Quadreny i Joan Brossa, a la mirada crítica de Rabascall, als nous materials i llenguatges de Robert Rauchenberg, tot passant per les mirades fotogràfiques de Manolo Laguillo o les obres de Jeff Wall. La segona planta ens ofereix un respir inicial en un espai perceptiu assossegat format per les pintures de Kiefer, Sicilia i Barceló, per continuar endinsant-nos en les catedrals de Tony Cragg o en els espais creats per Günter Förg, des de l’expressió quasi minimalista de l’obra de Rodney Graham, per acabar amb l’escultura Corredor suspendido, de Cristina Iglesias, en què l’artista ens convida a deixar-nos envoltar de percepcions a través d’un recorregut marcat per la seva obra. Volum! és el títol d’aquesta mostra i “volum!” exclamem al final de recórrer-la, no només per la quantitat d’obres sinó per l’excés de percepcions, coneixements, discursos, mirades i camins que la conformen. Una exposició que fa una mirada a l’art que va del segle XX al XXI en un recorregut que s’omple dels paradigmes canviants d’aquest període i també de les seves pulsions  més destacades respecte a altres períodes, des de l’obertura a la dispersió, des de la singularitat a la multiplicitat, des de l’especialització a la mirada global. A la imatge, Latifa Echakhch. Fragment de "Per a cada plantilla, una revolució", 2007. Paper de calc a la tinta impregnat amb alcohol de metilè. Dimensions variables. Col·lecció Macba. Consorci Museu d’Art Contemporani de Barcelona.