Un món reductible en el "Camps invisibles" d'Arts Santa Mònica

Pensada com a observatori, la mostra Camps invisibles que es pot veure a Arts Santa Mònica de Barcelona  fins al 4 de març, la mostra facilita dispositius per percebre l'espectre, presentat com un territori abastable que es pot investigar, experimentar i cartografiar. Igual que la invenció de la màquina de vapor va transformar la concepció del món, la tecnologia de les telecomunicacions revoluciona la comprensió del món i del cosmos. L’espectre radioelèctric comporta un nou salt pel que fa a la immediatesa de la comunicació i la gestió que se’n fa. Sense aquesta tecnologia, la globalització, tal com la coneixem, no hauria estat possible. L’espectre radioelèctric és l’espai de les ones electromagnètiques pel qual circulen les emissions de ràdio i TV, els senyals de telefonia mòbil o GPS, o les xarxes Wi-Fi... Per una banda comunica les diferents cultures i les situa horitzontalment, però per l’altra és controlat i administrat pels estats i propaga les ideologies dominants, que estan dotades amb més recursos i millor tecnologia. Els comissaris de Camps invisibles. Geografies de les ones de ràdio, l’experta en lectures culturals sobre l’espectre Honor Harger i el periodista i investigador en societat, cultura i arts digitals José Luis de Vicente, ja avançaven algunes d’aquestes qüestions fa quatre anys en unes jornades dirigides per aquest últim al CCCB. Ara, al Santa Mònica, donen forma a aquestes qüestions en un format expositiu. Fa dos anys, Spy Numbers abordava al Palau de Tòquio de París l’espectre electromagnètic i els seus marges reunint artistes fascinats per aspectes com ara la codificació matemàtica, les aurores boreals o els sensors sísmics. I cada vegada són més les aproximacions a aquestes tecnologies. Arts Santa Mònica fa un repàs històric dels avenços en el coneixement i l’experimentació dels camps anomenats invisibles, i també de les interpretacions estètiques i conceptuals que des de diferents disciplines artístiques se n’han fet, i hi incorpora les activitats sociopolítiques que s’hi relacionen. Els projectes s’estructuren en cinc blocs per fer prendre consciència de l’existència d’aquest territori invisible i de com ens afecta. A Envoltats d’ones, Semiconductor presenta una pel·lícula d’imatges en moviment en la qual, mentre diferents freqüències interactuen amb imatges i sons, es generen fenòmens d’interferència que posen a prova la capacitat de percepció de l’espectador. I a Magnetic Movie es revela l’existència oculta dels camps magnètics invisibles. Anthony de Vicenzi fa referència a la invisibilitat de les ones a Invisible Forces, una eina per mesurar camps electromagnètics que cartografia tridimensionalment les radiacions. El silenci hertzià d’una cambra de Faraday també serveix per constatar l’existència de les ones aïllant-nos-en, deixant-nos sense cobertura. També en aquest primer àmbit s’hi afegeixen els dibuixos induïts de Joyce Hinterding, que el grafit converteix en aparells de circuit obert, o l’observació de Thomas Ashcraft sobre l’activitat dels cossos celestes a través de les ones radioelèctriques que emeten. Un segon espai fa referència a la ciutat hertziana. Si Timo Arnall dóna visibilitat a les tecnologies sense fils, Clara Boj i Diego Díaz mostren a Observatorio com la infraestructura actual de nodes d’accés a les xarxes urbanes podria arribar a tot arreu si es tractés d’una estructura oberta i compartida. En relació amb la regulació de l’espectre i els models de gestió horitzontals i participatius, s’obre un tercer bloc vinculat a La política de les ones. El cos esdevé una antena per sintonitzar i escoltar diferents freqüències radioelèctriques a Frequency and Volume, de Rafael Lozano-Hemmer, que també mostra una representació a temps real del canviant paisatge radioelèctric a Barcelona. Un altre mapa de microclimes de l’espectre i emissions del camp elèctric, magnètic i de radiofreqüències en la ciutat ens l’ofereix una instal·lació de Matthew Biederman. En aquesta mateixa secció, Irma Vilà presenta una cronologia de les utopies de l’espectre radioelèctric, amb una història alternativa de la radiodifusió, amb la qual referencia diferents artistes i activistes que han lluitat per un espectre d’ús públic i lliure. L’últim gran bloc expositiu, La cara oculta de l’espectre, té a veure amb les freqüències secretes utilitzades per l’exèrcit i pels serveis secrets. A partir de Radio Liberty, que emetia propaganda nord-americana cap al bloc soviètic des de Pals, Job Ramos planteja un treball en què les ones es vinculen al paisatge i als agents en el paisatge, i tot plegat interactua. El 2006 es va valorar si museïtzar la seu de la ràdio o fer-la desaparèixer, opció que es va materialitzar amb la voladura de les antenes. Ramos reobre la controvèrsia situant el discurs dins el museu. Trevor Paglen fa visible allò deliberadament invisible identificant i documentant espais foscos que no existeixen oficialment, com ara les presons secretes que la CIA té a l’Afganistan, o seguint el rastre de les naus sense tripulació, les anomenades drones. Per la seva part, Raitis Smits, Rasa Smite, Martins Ratniks i Linda Vebere, recopilen dades sobre l’estació de radars soviètica Skrunda, mentre que Irdal Discs presenta un projecte sobre les no legalitzades emissores numèriques que emeten en diferents freqüències d’ona curta i que són inrastrejables. Com que la llum visible és una part de l’espectre que l’ull humà pot captar i de les ones sonores només podem captar algunes freqüències, l’espai hertzià existeix molt més enllà de la nostra percepció. Per això, Camps invisibles s’ha pensat com un observatori, facilitant dispositius per percebre l’espectre, presentat com un territori abastable, que es pot investigar, experimentar i cartografiar, i també situant el paper de l’espectador en aquests camps, actiu en la formació de senyals i ones. El darrer àmbit, Fem ones, ofereix un seguit d’interessants tallers. Tot i l’amplitud, l’exposició no esgota el tema –amb aspectes com ara l’efecte que pot tenir sobre la salut–, de la mateixa manera que deixa oberts molts camins per aproximar-s’hi des de l’art, ja que, tot i que disposa de peces d’un gran interès, tant estètic com discursiu, el desenvolupament històric de l’exposició se sustenta en l’evolució dels descobriments i l’experimentació científica al voltant dels camps electromagnètics. La mostra obre un ventall des de diferents disciplines, però amb un perfil de caire divulgatiu, amb l’objectiu d’aproximar una realitat científica, en el qual l’art serveix de magnífic escenari per donar visibilitat i prendre consciència del fenomen.   A la foto, Guifi.net. Taller de xarxes sense fil lliures. Camps invisibles. Geografies de les ones de ràdio. ASM-11.