Andy Warhol, pop (rock) art

A banda de la seva faceta més purament artística, Warhol es va moure molt per terrenys musicals. És ben cert que Andy Warhol va gaudir d’alguna cosa més que de 15 minuts de fama. Posseïdor d’una innegable capacitat artística, un notable sentit de la ubicació i un oportú olfacte comunicatiu, la seva figura ha transcendit els cercles estrictament artístics per convertir-se en una de les icones culturals del segle XX. Una bona part de la culpa d’aquesta popularitat la té la seva vinculació al món de la música rock. A banda de la seva faceta més purament artística, o precisament com un aspecte d’aquest art, Warhol es va moure molt per terrenys musicals. La seva Factory a Nova York, situada al número 231 del carrer 47 Est, es va convertir, a mitjan dècada dels 60, en l’epicentre social i cultural pel qual desfilaven artistes vocacionals i vividors desemparats, i molta gent del món de la música que tenien l’artista com un igual. Warhol va ser el catalitzador de moltes propostes musicals i artístiques, de la música al cinema, i va generar alguns treballs interessants, com ara el primer disc de Velvet Underground, amb la coneguda portada del plàtan. Warhol havia conegut els Velvert Underground de Lou Reed i John Cale al Cafè Bizarre. Immediatament va detectar les possibilitats artístiques (més que no pas musicals, segurament) d’aquell grup musical d’avantguarda, que agafava els exemples per als seus temes del seu entorn, que es nodria de personatges marginals, habitants de la nit, drogues dures, sexe ocult... Warhol va incorporar el grup a la seva Factory, com una mena de divisió comercial més de la fàbrica artística i es va fer representant del grup, alhora que Lou Reed i la resta captaven perfectament les possibilitats que els oferia el nom del reconegut artista. Com a primer projecte es va programar un espectacle multimèdia, l’Exploding Plastic Inevitable-PIN, en què llums, projeccions, ballarins i el mateix grup interactuaven en una mena d’experiment musical i visual. Andy Warhol es va voler encarregar de la producció del primer disc de la Velvet Underground. Però com que el mite no tenia gaire idea de què anava el negoci de la música, la seva participació va ser més formal que real, tot i que va finançar tot el projecte. El que sí que va fer va ser dissenyar la portada del disc, amb el dibuix d’un plàtan i la inscripció “Peel slowly and see”... i, efectivament, el plàtan es podia pelar i apareixia una banana de color rosa, que ha donat interpretacions per a tots els gustos. Sota el dibuix hi havia el nom de Warhol i cap referència a la Velvet ni tan sols el nom del disc. Algú es va arribar a pensar que Andy Warhol era el nom del grup! Sens dubte, aquella és una de les portades més impressionants de la història del rock, tot i que en les reedicions del disc el plàtan ja no es podia obrir (es va haver de fabricar una màquina expressament per a aquesta portada, amb els obvis maldecaps per a la companyia discogràfica). Però, malgrat que tothom pensava que el sol nom d’Andy Warhol serviria per estirar les vendes, el cert és que el fracàs del disc va ser absolut, tot i que es tractava del primer disc del grup novell que més importància ha tingut en tota la història de la música. El músic Brian Eno la va encertar de ple quan va dir que “el disc el va comprar poca gent, però tota la gent que el va comprar va crear un grup de música”. De fet, però, aquesta no era la primera incursió de Warhol en el terreny de les portades de discos. Un disc lligava perfectament amb la filosofia artística de Warhol i l’art pop: era un objecte quotidià, un producte industrial que es podia convertir perfectament en una obra d’art. A l’inici de la seva carrera, tot just acabats els estudis, va treballar per a algunes discogràfiques dissenyant portades de músics de jazz. I més tard també treballaria per a gent diversa, com ara Diana Ross, John Lennon, John Cale, Miguel Bosé i, sobretot, els Rolling Stones. Mick Jagger i Andy Warhol s’havien conegut el 1965 a Nova York i van iniciar una relació no exempta de conflictes, però que es va perllongar en el temps i que va donar alguns fruits que es van plasmar en forma de portades per als discos Sticky Fingers (1971) i Love You Live (1977). El primer treball causaria polèmica en mostrar una fotografia d’un jove de cintura per avall, amb una cremallera autèntica que s’obria per mostrar uns calçotets blancs marcant paquet. A banda de les dificultats tècniques de fabricar aquesta portada sense que la cremallera fes malbé el vinil, Sticky Fingers va ser censurada i prohibida en nombrosos països, entre aquests l’Estat espanyol. Més amable seria la portada per al doble disc en directe Love You Live, tot i que mostrava una part de la seqüència de fotos en què els Stones es mossegaven els uns als altres. Altres contribucions menys conegudes de Warhol apunten a la incursió en el terreny dels videoclips musicals en la dècada dels 80, amb treballs per a grups com ara The Cars. Per alguns, aquesta relació amb el món de la música es devia exclusivament a una manera de fer diner fàcil (“l’art més fascinant és l’art de fer diners”, arribaria a dir Warhol). Més fàcil és veure la música (rock i jazz en aquest cas) com un element vital de la cultura del segle XX que Andy Warhol, gran artista, va copsar i emparellar amb l’art pop. A la imatge, coberta de "Sticky Fingers", 1971. Rolling Stones d'Andy Warhol.