Raimond Maragall considera que l'art és una forma de comunicació, no d'especulació ni inversió

El galerista Raimon Maragall reflexiona sobre el misteri i el mercat de l’art, poc temps després d’haver tancat la galeria que ha regentat durant dècades al centre de Barcelona. Fill de galerista i nét de poeta, Raimond Maragall ha viscut sempre envoltat de quadres i d’artistes. Recentment ha tancat la galeria que regentava al número 116 de la rambla Catalunya de Barcelona des de feia un grapat de dècades, però no té intenció d’abandonar del tot el negoci. Diu que l’edat i la conjuntura econòmica han pesat en la decisió d’abaixar la persiana, però assegura que continuarà “gestionant exposicions i portant l’obra d’alguns pintors”. De fet, dels 14 artistes que tenia en cartera a la galeria, se’n quedarà només amb uns quants. Explica que va arribar al món de l’art empès pel negoci familiar: “Jo no em vaig il·luminar per l’ambient d’artistes i galeries, m’hi van posar de jove i ha estat la meva feina com hauria pogut ser-ne una altra.” La història comença quan la seva àvia, vídua de Joan Maragall, compra per 25.000 pessetes la galeria Parés per a dos dels seus fills, Raimond i Joan Anton. El seu pare i el seu oncle van portar el timó de la galeria més antiga de l’Estat espanyol (fa més de 130 anys que es va inaugurar), van conservar el nom del senyor Parés i la van situar com a referent de l’art realista de l’època. Recorda, amb certa nostàlgia, com, amb els anys, es va plantejar la necessitat de fer de la galeria Parés “un espai més obert; enfrontant-se amb l’art figuratiu més clàssic i proposant-ne un de més avançat”. Aquest trencament es materialitza, sobretot, a través de la galeria Maragall, que es va iniciar com a laboratori de gent jove que després anava a la Parés, però que finalment es va independitzar i es va convertir en un aparador de la pintura contemporània catalana. “L’error més gran va ser canviar el nom a la galeria i rebatejar-la com a galeria Maragall perquè tanmateix sempre va continuar sent coneguda com la sala Vayreda –en homenatge al pintor i paisatgista català del segle XIX Joaquim Vayreda.” Després d’un grapat d’anys dedicat a l’observació i la compravenda d’art, Maragall diu que encara no sap quin és el seu mètode, però la seva aposta sempre ha estat per pintors catalans perquè el seu territori d’actuació és principalment Barcelona. “La pintura d’avantguarda i abstracta és una aposta de risc i, com a marxant d’art, he tingut molts desenganys i fracassos, però també recordo alguns encerts com els d’Alejandro Crespo i Núria Guinovart”. El galerista, que rememora els seus inicis en el negoci, no amaga la dificultat de confiar en una carrera artística perquè “hi ha pintors que s’acomoden en el circuit i que prostitueixen la seva pintura, que amb el temps perd el sentit de l’art”. A l’altra costat de l’obra, però, hi ha el comprador, el col·leccionista: “Hi ha clients, una minoria, que tenen un instint i que comprenen la dimensió de l’art en la mateixa mesura que ho fa un pintor”. Per altra banda, la crisi, és evident, també toca el mercat de l’art, que “durant molt de temps s’ha venut per invertir i especular, però jo no l’he ofert mai com una inversió perquè per mi sempre ha estat una forma de comunicació; i ara hi ha molta gent que no entén que la pintura, amb la crisi, vagi baixant, com baixa tot”. De fet, en l’època de bonança econòmica, les galeries van proliferar en el paisatge barceloní: “Tothom qui tenia quatre duros –afirma– obria una galeria i potser el problema, ara, és que hi ha saturació”. A més, Maragall, assegut al seu despatx del Consell de Cent, tradicional artèria del galerisme català, qüestiona els espais d’exhibició perquè “avui en dia la galeria ha deixat de funcionar com un lloc de relació amb l’art, sortiran altres formes que les substituiran i que potser ara ni se’ns ocorren”; i assegura que “els museus també són una opció perquè l’art s’ha de mirar, no cal posseir-lo”. Tot i la llarga experiència, els desenganys i les satisfaccions que li ha aportat la pintura, Maragall no es cansa de fer voltes a la idea de l’art. “La funció d’un quadre, d’una obra d’art, és la d’explicar una realitat d’una manera molt determinada, que no es pugui expressar d’una altra forma.” Pel galerista, “l’art no pot ser només decoratiu, sinó que també ha de ser inexplicable en paraules, com ara la música; s’ha de determinar per ell mateix i ha de tenir un sentit, una dimensió interior, un fort desig d’expressar coses que no es veuen a primera vista”. Maragall, que a les parets de casa seva té obres de Yolanda Martín, Guinovart, Zurita... es resisteix a dir quins són els seus creadors de capçalera i subratlla que “l’important és el quadre, l’obra, no l’artista”. Potser per aquesta raó demostra un gust molt heterogeni i assegura que, depèn del moment, se sent còmode observant un llenç d’Alfredo Sisquella, de Miró o de Klee i que, a la vegada, se sent fascinat pel Gos semienfonsat, de Goya. La conversa acaba derivant en una classe magistral en la qual Maragall sentencia que “el gran art universal sempre és local. La prova està en l’obra de Goya, Miró, Vicente López...”. A punt de tancar la llibreta i amagar el bolígraf, el galerista fa una darrera puntualització: “Recorda d’escriure que va ser el meu pare [Raimond] qui em va ensenyar el sentit de la vida i de l’art.” Queda dit.