El MUME incorpora a l'exposició permament donacions particulars dels darrers quatre anys

A partir  d’aquest cap de setmana, moment que coincideix amb la commemoració del 73è aniversari de l’inici de l’exili de 1939, es poden veure a les sales de l’exposició permanent del MUME algunes de les donacions rebudes per la institució des de la seva obertura al públic. Aquestes donacions són fruit de la prioritat que ha adquirit -des del mateix origen de la configuració de l’exposició permanent- la voluntat de concedir un lloc preferent a l’usuari del museu i, principalment, al testimoni o al dipositari del llegat d’aquell exili causat pel desenllaç de la Guerra Civil. Així, d’acord amb aquesta línia, la recepció d’objectes diversos de gran significació personal, de documentació variada, de publicacions originals de l’època... ha anat nodrint un fons propi en aquests quatre anys de funcionament del MUME. En aquest sentit, l’objectiu primordial és que l’usuari-visitant sigui també protagonista dins del museu i que doni a conèixer la seva història personal o bé una història personal heretada per raons familiars, d’amistat o per afany de col·leccionisme i de coneixement. D’aquesta manera, objectes, utensilis, estendards creats als camps de concentració, passatges de vaixell, salconduïts, condecoracions de la Segona Guerra Mundial, una maleta excepcional que conté en el seu interior els diners no pagats a una companyia de l’Exèrcit Popular en els darrers moments del conflicte a Catalunya, una partitura d’una sardana composta a l’exili en homenatge a Lluís Companys, entre altres, acaben proporcionant una visió microhistòrica de l’experiència de l’exili. En efecte, el recull d’aquestes herències materials té una enorme importància per configurar una mirada més propera, que incorpora i personalitza els petits relats més enllà de les grans xifres estadístiques de desplaçats, les quals, sovint, tenen un efecte deshumanitzador i distanciador. L’exhibició d’aquests objectes i materials de la col·lecció del MUME, que tindrà un caràcter altern d’acord amb les donacions que es vagin rebent,  redimensiona la rellevància de l’individu enmig dels moviments massius de població. Precisament, gràcies a l’aproximació biogràfica a la gent corrent que permet la mostra parcial d’aquesta incorporació de noves peces  a la col·lecció, es posa rostre, noms i cognoms, a l’exili i a la deportació. Aquest és el cas, per exemple, d’una de les dipositàries, Lluïsa Miralles, exiliada i esposa de Miquel Serra, deportat a Mathausen, que fou un dels fundadors de l’Amical de Mauthausen i un testimoniatge cabdal per al llibre de Montserrat Roig sobre els catalans als camps nazis. Concretament, els objectes i documents exposats de Miquel Serra i Lluïsa Miralles permeten traçar una breu, però significativa, biografia d’una persona que va malviure i sofrir en l’univers abominable de la deportació.