ARCO tanca una fira que remunta però amb l'alè d'una nova fira d'art a Barcelona

Les fires, totes, són un mar d'especulacions, de dubtes, de mitges veritats. El cert és que la fira Arco ha estat dues edicions -amb aquesta- una mica tocada de mort, alguns cops moribunda, altres a l'uvi i com au fènix torna a renéixer. Carlos Urroz ha posat pau entre el gremi, els polítics, els artistes... però també cal dir que s'ha trobat la transició de la fira feta, la feina bruta, la dels relleus generacionals, la de ser fira i no només una espècie de biennal fictícia com havia de fer quan no hi havia teixit arreu de la península i des de la transició. Tot això, Carlos Urroz s'ho va trobar en marxa de la seva anterior "col·lega" -és un dir–, Lourdes Fernández. Bilipendiada gestora cultural que sovint de molt males maneres i sense tota la raó que es diu va dur a terme una feina complexa i que, això sí, se li va entravessar. De Delgado també va heretar un clima de crispació latent (polític i galerístic), una crisi econòmica galopant (amb institucions esfumant-se de la política d'adquisicions), poc temps –poquíssim– i contemplant com ArtBasell copsa l'espai americà -centre i sud americà- i que els nous mercats emergents com Rússia -que pot ser fum d'estampa– i la Xina –el gran mercat mundial de tot, no només d'art– pren més volada i cal teixir-hi d'alguna manera complicitats –encara no explicitades. Enmig d'aquest trencaclosques, innovació, imaginació i energia són les receptes del malalt. I, com no, cohesió de tot el sector, que si no és difícil remunta-ho. Així està succeint. Des del 2011, per exemple, s'han canviat els països convidats per les ciutats convidades: les noves icones dels desenvolupaments (in)humans o les noves ciutats-estats d'herència grega. I mentre Urroz apreta a marxes forçades i com pot, Vicenç Todolí –exde la Tate Modern– sorgeix com aquell que no vol amb una nova fira a l'esdevenidor per situar Barcelona - Catalunya a on li pertoca a nivell artístic internacional. Ja sabem que Loop -vídeoart- és una referència –però la seva quota de mercat és testimonial– i Swab és una fira interessant però li manca molt, començant pel suport a casa seva. I Barcelona fa una dècada que vol més, però la gent de pes del sector de Catalunya només ha estat en sintonia quan veien que Arco els podia desaparèixer, que vol dir en molts casos el 50% de les seves vendes de tot l'any. Una doble moral que ha deixat el panorama actual. Franco i l'homenatge a Tàpies. Si una imatge quedarà en l'imaginari de tots serà un Franco, un pèl més alt que el real, dins un frigorífic Always Franco. La imatge és de l'artista Eugenio Merino. La galeria ADN de Barcelona la que el va apadrinar dins el seu espai. Una galeria que va fer l'acció de màrqueting més gran de la seva història, relativament recent. Art i imatge punyent, un bon maridatge que sovint serveix per etiquetar l'art contemporani com a pura provocació. Tampoc està malament, en un moment que tothom està tan reaccionari! Entre les moltes altres imatges podem comentar el mur-homenatge per la mort del desaparegut Antoni Tàpies. I en clau catalana, perquè no, la presència de la revista bonart i la revista ad-desk* en els espais destinats a la comunicació de l'art. JustMad i Artmadrid. Les altres dues fires de Madrid van funcionant. JustMadrid, del lobby Urroz amb peu ferma, mentre que Artmadrid mira amb por i amb optimisme alhora com afrontar el 2013. Ambdues fires ben organitzades i amb molta energia però amb resultats desiguals. Dues fires que serveixen per completar una oferta que atorga a la ciutat de Madrid, durant el mes de febrer, la capitalitat de l'art a la península. Un meeting point de l'art i del comerç de l'art de primer ordre i que és sempre beneficiós per l'entorn de l'art, que degut a les retallades està patint de valent. A la part superior, el mural en homenatge a Antoni Tàpies que la fira li va dedicar. A baix, l'equip d'organització d'Arco es despedeix fins l'any vinent.