Emili Ametller exposa a la Galeria Bernard Chauchet Contemporary

L'artista barceloní Emili Ametller (1961) exposa a la Galeria Bernard Chauchet Contemporary Art de Londres (55 Hollywood Road). David Cirici ha escrit sobre Ametller que "som en un món de guerres que es guanyen o es perden a la televisió, de cotxes brillants que circulen per les carreteres perfectes de la publicitat, de museus convertits en atraccions de fira i de cultura en píndoles als suplements dominicals dels diaris. Els famosos brillen i s’extingeixen, les cançons d’èxit duren tres mesos i les novel·les no passen dels dos. D’això en diuen la segona revolució de la imatge i la comunicació. Andy Warhol, en un context semblant, quan la televisió es va inventar la fama de cinc minuts i els grafistes van convertir els supermercats en una guerra d’impactes, va ser prou lúcid per retornar-nos, passades pel seu ull crític i divertit, les imatges del món del consum, la cultura de portada de revista i fama perquè sí. Altres artistes, com Francis Bacon, feien el camí invers i furgaven en l’ànima humana, que és una altra manera de proclamar el mateix: l’obligació de l’art, si és que en té alguna, és convidar-nos a descobrir com som. Les pintures d’Emili Ametller també són una revolta profunda que ens recorda la d’aquells dos artistes. Perquè també neixen de capgirar com un mitjó aquest món brillant en què vivim, i de mostrar-nos l’ànima. En un esforç gairebé màgic per ocultar l’acció de pintar, Emili Ametller ens escamoteja la pinzellada i aconsegueix que les seves teles siguin autèntiques aparicions, retrats de l’ànima. Fidel al vell dilema de si els somnis són en color o en blanc i negre, Emili Ametller ens convida a mirar, amb textura de somni, aquesta altra banda del mitjó on, malgrat el que passi al món i la televisió, els homes i les dones continuen tan perduts com sempre. En aquest esforç d’anar cap endins, Ametller es reuneix, com el Dant al Purgatori i des de la modernitat més rigorosa, amb moltes altres ànimes perdudes, i troba els temes comuns de què parlar. Hi ha gossos tristos, i cavalls, com a Velazquez. Hi ha restes d’una profunda intensitat humana, com a Rembrandt o com a les ceràmiques de Miquel Barceló, que tampoc no té por de compartir la conversa amb els mestres antics. Hi ha natures mortes, i dones fora de temps. I hi ha un sorprenent retorn als personatges barrocs, com si al fons de l’ànima tornéssim a trobar-nos a nosaltres mateixos vestits de disfressa, preparant-nos per al gran teatre del món, decidits a sortir a escena a convèncer algú del que no som. I si aleshores juguem a fons i ens deixem endur per aquestes aparicions, i provem de descobrir què més hi ha i què ens volen dir, acabarem prenent consciència que a les pintures d’Emili Ametller hi ha la veritat intensa d’un somni acabat de recordar". A la foto, "Aplec", 2012 d'Emili Amtller.