Fins al 29 d'abril l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas presenta una exposició de Romà Vallès.
L’obra de Romà Vallès sempre ha estat explosiva i, en canvi, ell sempre ha pretès ser implosiu. Ha volgut practicar l’educació per l’art però, des del vessant que ell ho feia, aquella educació era per mantenir uns comportaments regulars, acceptables i, tanmateix, sincers respecte dels propis sentiments; les maneres anglosaxones, en dèiem: drama i polidesa.
Però la realitat en l’obra de Romà Vallès ha resultat ben bé una altra cosa; al cap de poc temps d’haver-se professionalitzat com a pintor, tot seguit es convertí en matèric informalista: pinzellada gestual, gruixos de matèria i tota mena de vestigis al·lusius a quelcom sense resposta. En aquells anys, d’aquesta manera de pintar generalment se’n deia cosmogonies, que era el referent que semblava més adequat per a aquells magmes.
Però Romà Vallès, al cap d’uns anys, quan el món real ja estava immers en el que en deien guerra freda i s’imposava que els artistes prenguessin opcions sobre la realitat política, seguint l’actitud dels expressionistes abstractes americans, optà per introduir en la seva obra el collage; principalment fotografies de premsa, però també trossos de diari aparegueren en els seus quadres barrejats amb els grumolls matèrics de pintura brutalment gestual. La creixent incongruència de la guerra del Vietnam i les injustícies socials preocupaven tot el món occidental.
Però, una vegada apaivagada l’escomesa denunciadora que havia assumit l’art, Vallès cregué que la seva acció creadora havia de retornar vers uns accents més pictòrics que, per ser conseqüent amb l’obra que havia practicat fins aleshores, si bé reprenia la pintura, aquest mot i la seva pràctica de cap manera podrien tornar a significar retorn o recuperació de la figuració; però sí que implicava una certa estructuració del magma anterior per mitjà de la incidència d’una certa geomètrica organitzativa i ordenadora. Resultats i actituds, tanmateix, que acabaren empenyent-lo vers un expressionisme al·lusiu a la vida humana.
Després, el seu art ha consistit en un continuat treball resseguidor de les virtuts i els avantatges de l’informalisme matèric, que permet tacar l’espai plàstic amb llibertat però, a l’ensems, amb energia manifesta. Color lliure, gruix matèric, gestualitat sincera però impune conjugats permeten i obtenen impactes visuals que semblen espais narratius però que, tanmateix, no són altra cosa que conseqüències del lliure exercici de la pintura, que és el que ha succeït a partir del moment en què la societat ha entrat en el conformisme d’un cert benestar al qual s’ha arribat des de la inconsciència i, conseqüentment, des de la mala consciència. Les obres de Romà Vallès reflecteixen aquesta atmosfera sense que mai siguin narratives però, tanmateix, admeten una simple contemplació gratuïta i lliure de compromís.
Artista en definitiva metòdic, no debades fou durant molts anys professor de dibuix i pintura en una escola oficial d’art, des de bon principi comprengué que el seu pas per l’àmbit de la creativitat havia de fer-se amb un cert control en els seus resultats formals i, així, per voluntat pròpia o per la dels crítics que l’anaren seguint i comentant, acabà dividint la seva tasca en diferents períodes que intentaven unificar les intencions de la seva pràctica de l’art.
Darrerament ha recuperat totes les seves fases anteriors i ha assumit una actitud més global respecte al fet de pintar però, no gaire allunyat d’un pensar que organitzi l’acció pictòrica, s’ha embarcat en una nova sèrie que titula al·lusivament Heràclit, en què tornem a trobar tota la disbauxa gestual, la impulsivitat matèrica, la cal·ligrafia sentimental i, també, el collage –la incorporació de la realitat quotidiana sota el format de fotografies i retalls de premsa, expressió de la incongruència del viure– en els seus magmes pictòrics, potser ara més ennegrits però amb tocs brutals de color, manifestos senyals de satisfacció i inconformisme junts.
A la imatge, fragment d'una obra de Romà Vallès.