Fa trenta anys el Museu de Montserrat va obrir una secció dedicada a la pintura moderna

L’Abadia de Montserrat és l’eix espiritual més compromès amb les arts i la cultura del país. Ho porta inscrit en el seu genoma, una noble tradició que es va perpetuant d’ençà més d’un segle. Aquesta realitat ha estat possible gràcies al cultiu d’una espiritualitat oberta, permeable a les arts i a l’humanisme, intrínseca als diferents lideratges il·lustrats que s’han anat succeint en el curs de la seva història moderna. L’abat Marcet, abat de Montserrat entre 1913 i 1946, fou un dels pioners en projectar aquesta sensibilitat. En els anys previs a la Guerra Civil, emprengué importants reformes en l’àmbit espiritual, cultural i material de l’Abadia, que tingué efectes tangibles en el terreny de les arts. A banda de crear  una de les principals biblioteques de Catalunya, Marcet va aconseguir de formar una valuosa pinacoteca de pintura italiana –adquirida a Roma i a Nàpols–, entaulà amistat amb artistes de Barcelona –Mir, Josep Llimona, Pruna–, i confià el projecte de reconstrucció del monestir a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. La mateixa inquietud fou heretada en plena postguerra per l’abat Aureli Maria Escarré (abat entre 1946 i 1966), que tingué l’encert d’envoltar-se de professionals i artistes de gran talla com l’arquitecte Francesc Folguera, els escultors Monjo, Manolo Hugué, Joan Rebull, Clarà, els orfebres Sunyer, Manuel Capdevila i molts altres. L’agut historiador de l’art i crític Cirici Pellicer, tot descrivint el panorama artístic d’aquells anys de “l’estraperlo”, no dubtava a qualificar d’”oasi” allò que succeïa a Montserrat en l’àmbit artístic. Josep de Calassanç Laplana (Binèfar, 1943), director del museu de Montserrat des de 1978 se sent continuador dels monjos que estigueren al costat dels abats Marcet i Escarré en tot allò relacionat amb el patrimoni artístic. El pare Laplana –tal i com és conegut al gremi– és el director de museus més veterà a Catalunya. Dirigeix el centre com si es tractés d’una vera “missió benedictina”. El caracteritza, principalment, el seu treball persistent, docte, conciliador, tossut i silenciós, que li ha permès consolidar i difondre una de les primeres col·leccions d’art del país, formada en la seva gran part a base de donacions. Historiador de l’art i amb vocació arqueològica –a més de ser deixeble de Cirici ho va ser també de Pere de Palol a la Universitat de Barcelona– Laplana va conjuntar la col·lecció d’arqueologia de l’antic Museu Bíblic que havia aplegat el P. Bonaventura Ubach amb objectes de Síria, Egipte, Irak i Xipre, la col·lecció de pintura renaixentista i barroca que es va procurar principalment l’abat Marcet i també la nova secció de pintura i escultures modernes dels segles XIX i XX, que anaven arribant al monestir, un tema que per a ell era bastant nou i que li va exigir una preparació tècnica i intel·lectual que va assumir amb sentit de responsabilitat. Com en les velles catacumbes cristianes, Laplana ha anat erigint el projecte museístic subterràniament, ampliant d’una manera orgànica noves sales sota la plaça major del monestir, a mesura que han anat arribant noves donacions i llegats. La col·lecció vehicular del museu, la que de fet justificà la seva obertura l’any 1982, fou la donació de l’industrial Josep Sala Ardiz, la qual s’instal·là en l’espai que Puig i Cadafalch havia projectat com a restaurant; una col·lecció integrada per unes tres-centes obres d’art –que encara actualment constitueix el vuitanta per cent del fons exposat del museu–, principalment de pintura catalana moderna (l’escola d’Olot, pintors modernistes i postmodernistes). A aquesta donació s’afegeixen la de l’arquitecte Xavier Busquets, integrada per pintura catalana, impressionistes francesos i algunes obres antigues i encara la de Pere Sensat Maristany amb una important llegat de pintura i d’escultura (Gargallo, Rebull, Alfaro). Gràcies a aquests llegats, i als que han anat arribant en els darrers lustres, el Museu de Montserrat compta amb una col·lecció de pintura nacional i internacional de primer ordre, amb figures de primera magnitud (Dalí, Picasso, Nonell, Degas, Monet, Sisley, Metzinger). I per tot plegat el 2006, el museu va merèixer, a proposta del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, la distinció com a Museu d’Interès Nacional, un dels sis que hi ha a Catalunya (junt amb la Fundació Miró, el Museu Picasso, el Macba, el museu episcopal de Vic i el Museu Marítim). L’any 2004, aprofitant una reforma a la plaça del monestir, el museu es va expandir lateralment, i  va guanyar una nova entrada, un nou dipòsit de reserva i dues sales dedicades a exposicions temporals. A la més gran, batejada amb el nom de Pere Daura i a la més petita Espai d’Art Pere Pruna –dos artistes vinculats històricament a Montserrat però antagònics en les respectives conviccions ideològiques–, se succeeixen exposicions tan aviat d’obres del  ric fons del museu, com d’artistes plàstics contemporanis. Hem anat seguint les exposicions fetes en els darrers anys, i podríem dir que algunes de les característiques que defineixen la línia expositiva serien la independència de les propostes, i la excel·lència plàstica dels artistes expositors. Hi trobem noms tan diferents com Muxart, Subirachs, Chancho, Hernández Pijuan, Narotzky, i recentment el jove Hugo Fontela, i encara fotògrafs com Lluís Casals, Jordi Puig i últimament Toni Vidal. De totes les activitats que es fan al Museu de Montserrat ens informa des del 2008, la revista El Propileu, on apareixen les veus dels privilegiats consellers que rodegen Laplana, un grup que abraça des de referents de la nostra historiogafia i crítica d’art (Francesc Fontbona, José Corredor Matheos, Daniel Giralt Miracle) fins els crítics més joves, com Josep Bracons, Àlex Mitrani o Sílvia Muñoz d’Imbert. Preguntem a Josep Laplana per les il·lusions de futur, i ens meravella de veure com les té inculcades entre cella i cella. Ambiciona un dia –ho ha vist en somnis– en erigir una gran torre de cristall sobre el pla de l’abadia, que irradïi llum, i on es visitin les col·leccions descendentment, a la manera del Guggenheim novayorqués. També s’engresca explicant les properes expansions subterrànies del museu: una de més propera podrien ser les noves sales dedicades a exposar la important secció d’arqueologia, d’art precolombí i d’etnologia. Ens parla, més a cau d’orella, d’una sala dedicada al videoart sota l’abadia, on li agradaria col·locar una bona obra del seu amic Bill Viola. I no s’atura ací, també està impacient  de veure acabat el gran projecte mural que un altre amic seu, el pintor Sean Scully, està elaborant al monestir de Santa Cecília de Montserrat. Malgrat que Laplana no gosaria mai reconeixer-ho, la seva activitat artística, recolzada com és lògic pel seu abat Josep Maria Soler, està en la mateixa línia i jo diria que en sentit ascendent, pel talent ordenador, actitud il·lustrada, vocació de mecenatge, dels abats i dels monjos que van procurar per al monestir un patrimoni artístic tan valuós i que el van tenir la sensibilitat social de posar-lo al servei del públic. Mentre els nous temps empenyen els museus cap a l’especialització tecnocràtica, Montserrat tendeix cap a la síntesis tomista: des de l’arqueologia al digital, de l’art local a l’universal, de la història a la crítica. Una actitud sàvia, pròpia d’aquells que entenen l’art com una gran línia horitzontal, amb pocs estirabots i evitant els salts mortals. A la foto, la Sala Ramon Casas del Museu de Montserrat.