Bonillas reformula el passat a La Virreina amb l'Arxiu J.R. Plaza

La Virreina, Centre de la Imatge de Barcelona presenta fins al 6 de maig una exposició d'Iñaki Bonillas que reformula el passat amb l'Arxiu J.R. Plaza. No hi ha dubte que la fotografia és, abans que res, un mitjà per conservar i recordar moments viscuts; però, des de fa anys, Iñaki Bonillas (Ciutat de Mèxic, 1981) demostra que hi ha altres maneres de fer memòria més enllà de repassar una i altra vegada les imatges del nostre passat més o menys recent. La fotografia també pot ser un bon mitjà que ajudi no només al record i la comprensió del passat, sinó també un mitjà que permeti l’associació i connexió de conceptes. A l’era digital, les imatges poden ser un punt de partida per fer memòria però alhora un esglaó necessari per poder reconstruir aquesta memòria des d’altres ulls i altres tècniques. L’exposició Arxiu J.R. Plaza reuneix per primer cop els treballs que des de l’any 2003 ha creat Bonillas a partir dels diferents usos que ha donat a l’axiu, principalment fotogràfic, que va heretar del seu avi matern, José María Rodríguez Plaza, un fotògraf amateur apassionat que va retratar la història visual de la seva família i que va aconseguir més d’un segle d’imatges agrupades en 30 carpetes, a banda d’un recull de capses de diapositives. Amb un projecte allargat en el temps, Iñaki Bonillas ha anat destriant una i altra vegada les imatges de la seva pròpia herència familiar i ha confegit nous relats, noves associacions i nous diàlegs, tot demostrant que la pràctica fotogràfica no requereix la producció de noves imatges, sinó que la gestió de les existents permet fer un pas endavant i progressar dins del mateix medi a través d’una vintena de treballs on apareixen, reversionats, des de la fascinació pels cowboys de l’avi fins a la revisitació de la multitud de retrats personals del mateix J.R. Plaza. Tot i això, lluny d’implicar-se emocionalment en les imatges de què disposa, s’observa en les obres de Bonillas una certa distància, talment com si les fotografies amb què treballa fossin per a ell un suport neutre. Més enllà de qualsevol vincle familiar, Iñaki Bonillas es mostra a si mateix més com a artista que no pas com a nét, de tal manera que pel camí es desfà de sentimentalismes i s’enfronta a l’obra amb un intent de despullar-se de memòria, d’aquí que les seves intervencions desprenguin certa fredor conceptual i hom tingui la sensació que Bonillas, seguint una opció personal, s’ocupa més de la forma que del fons. En el seu joc de relacions, les fotografies de l’avi esdevenen el suport des del qual recrear noves realitats, i la funció memorística de la fotografia passa, a les seves mans, a ser un estudi del passat que, en comptes de cavar sota terra per descobrir vestigis que ajudin a interpretar el present, parteix de la realitat i dels mitjans actuals per reformular el passat.