Panoràmica sobre el sistema artístic valencià

La perillositat d’una anàlisi sobre tota actualitat artística és que tal aproximació, pel fet de ser-ho, ja no és, ha caducat. Per això es tendeix a plantejar l’assumpte en termes de cicles temporals, permetent al judici reflexionant establir les seues comparacions i associacions conforme a determinats moments, on l’art pot pensar-se a través d’un prisma que l’estètica travessa contemplant tant les dinàmiques de la creativitat, com els contextos que les generen, impulsen o gestionen. Els perfils socials, culturals, polítics i personals al País Valencià han condicionat, doncs, una pauta cíclica per pensar la seua actualitat artística, atès que el canvi polític en les institucions, com a mínim, constata el ric contrast dialèctic de sana naturalesa i sense vel per a dissimular. En aquest sentit, no ens hem deslliurat de la cultura del consum, i el marge de resposta crítica se cenyeix als reiteratius eslògans de “visibilitzar la participació” o “potenciar la transparència”, sent així que hom es fa invisible o, de tan transparent que és, xoca contra si mateix. En síntesi, potser l’assumpte obligaria a una mica més, perquè l’estètica de l’esdeveniment, que persisteix ara en el costat progre, podria estar sumant-se al còmode benestar de la complaença, mentre els artistes suggereixen el seu quefer projectual, qüestionador i dissident entre diferents suports, disciplines i temàtiques amb gran base conceptual. Un rigor absent en l’eixordador silenci de la connectivitat. La qüestió és si creiem suficient una dinàmica en la qual les grans institucions museístiques del país no semblen haver-se coordinat amb prou encert o eficàcia; si la seva oferta expositiva fa xicotets salts entre tres possibles significats de la noció d’emergència –la que ens remet a la jove creació contemporània, aquella que ens assenyala la fugida davant del perill, i la idea d’eixir a flotació– sense enfocar cap projecte; si les temàtiques del compromís avalen investigacions d’interès o únicament arrosseguen fosforescències posturals; si l’accés a les arts visuals per a un públic absent i absentat es vehicula a través d’una seu de l’IVAM a Alcoi; si la nova constitució d’una col·lecció d’art contemporani de la Generalitat Valenciana és capaç de rearticular alguns ressorts del sistema artístic valencià en el seu conjunt; si l’esforç per guanyar visitants museístics implica la configuració d’espectadors crítics o merament preveu el to like més banal en l’acumulació quantitativa; si la desitjable heterogeneïtat en les programacions gestionades des del Consorci de Museus estan obviant la necessària definició d’un discurs sòlid i propositiu, més enllà d’un encertat itinerari de convocatòries públiques; si la intensa i enriquidora tasca del MACA d’Alacant i l’EACC de Castelló, mai circumscrits als seus contextos locals, serà duradora. L’anterior panoràmica podria seguir, sense exaltació, amb la idea d’atendre una futura visió estratègica per a les Arts Visuals, la concreció de les quals, per al seu èxit, hauria d’apuntar, des de la profunda identificació cultural valenciana, a ambiciosos objectius, punts de referència en l’actualitat. Per exemple, el prometedor futur de molts joves artistes, en gran part silenciats tan sols per residir en altres països occidentals; les necessàries ajudes al sector galerístic, que s’ha mantingut amb prou esforç, i escassament augmenta; la regulació professional demandada des de l’Associació d’Artistes Visuals, o la contribució a assentar nous mecenatges –Fundació Hortensia Herrero, Per Amor a l’Art (Bombas Gens)– i plataformes on la crítica d’art puga divulgar el pensament sobre el fet artístic contemporani. A la imatge, Keep your dreams alive. Edits. 2019. Laura Palau. (Foto: Marc Ferrer).