Mite, ciència i deriva

Michel Foucault. “La arqueología del saber”. Siglo XXI Editorial, 276 pàg. Tradicionalment se’ns han mostrat els registres textuals com a proves que reprovaven i reconstruïen la història, com si la història s’hagués mostrat, hagués preexistit alguna vegada i d’una manera igual a la que ens expliquen les institucions de poder ací i ara. Aquest llibre és un dels més complexos de Michael Foucault, en aquest s’exposa el seu mètode del discurs. Veu la llum el 1969 editat per Gallimard. Un any més tard es publicaria en castellà. A nosaltres ens arriba la seva 23a edició, publicada per Siglo XXI. Es tracta d’un text que conserva plena vigència en els debats actuals sobre el mètode de les ciències i l’anàlisi discursiva. L’aportació de Foucault tindrà conseqüències gegantines en la manera com ens enfrontem al saber i en com s’articula aquest saber. Les seves propostes metodològiques són aplicables i útils en nombrosos àmbits de les ciències socials. Foucault apel·la a la història, a l’economia, a la lingüística, a la semiòtica, a l’antropologia, a la medicina, a la psiquiatria, a la crítica literària i a la crítica d’art. Ací exposarem una breu i parcial lectura possible d’aquesta obra, sense voluntat ni intenció de restringir o esgotar l’ampli registre de significats que contenen les seves pàgines. Aparentment, el llibre tracta del mètode científic aplicat a la disciplina de la història, però les seves conseqüències són de més ampli abast. Inscrit en el camp de la teoria epistemològica, fa servir conceptes i instruments provinents del camp de la semiologia i la filosofia del llenguatge en un intent d’assenyalar les inconsistències metodològiques i establir les bases per a la superació del mètode científic per un altre avenir, però en què no s’indiquen quines seran les noves pautes a seguir, sinó que tan sols s’explica el mètode per mostrar les derives i la falta de consistència dels textos que pretenen contenir i instituir alguna veritat. Els documents textuals han servit per justificar la unitat de la història, la univocitat de les identitats col·lectives o nacionals, la continuïtat de les seves essències, la idiosincràsia del seu folklore, la permanència narcotitzant dels seus efluvis. El passat ens ha estat descrit com alguna cosa que ja apuntava cap al que avui coneixem i anomenem. En canvi, el que se’ns apareix tàcitament a través d’aquestes proves materials i documentals és la pròpia discontinuïtat del passat. A través de registres parcials incomplets i altres materials inconnexos s’ha construït el relat de la història. Com és ben sabut, aquests relats o històries no podien sobreviure al positivisme i al materialisme històric. Ara el document agafa protagonisme i es monumentalitza, com a prova tàcita, com a preàmbul d’una veritat positiva. En aquest sentit, les traces materials i documentals de passat remeten en última instància a períodes inconnexos, a discontinuïtats. No és ja l’historiador qui busca el misteri per resoldre, el que falta per explicar en el document. És al contrari, el document és el que interpel·la l’historiador i el que posa en relleu la multiplicitat de veritats simultànies que van tenir lloc en un temps i lloc donats. El mètode o l’anàlisi de la història de les idees de Foucault rebutja la falsa modèstia de la història en la cita, no pretén recuperar la llunyana llum de l’origen justificada en la prova material del document. No tracta de tornar a l’impossible secret mateix de l’origen, sinó de descriure sistemàticament aquests mateixos discursos com a proves de les inconsistències del mètode científic.