"El poder de les imatges" al Palau Molina

El Palau Molina acull, fins al 30 de setembre, l'exposició El poder de les imatges, comissariada per Nacho Ruiz i Carolina Parra de la Galeria T20. El poder de les imatges és una exposició en la qual les obres estan presents en la seva condició material i simbòlica tant com pròpiament artística. Per això s'han seleccionat peces de referència de molts dels grans artistes vius, peces molt reconeixibles en diferents llenguatges que comparteixen una naturalesa icònica: són imatges poderoses tant pel seu contingut com per la signatura del seu autor. El títol i l'essència del projecte neixen d'un llibre fonamental en la construcció de la iconografia contemporània: El poder de les imatges de David Freedberg, qui va definir una nova interpretació de les qualitats místiques, esotèriques i simbòliques de les obres d'art. Els artistes participants a la mostra són Erwin Wurm (Àustria), Jenny Holzer (EUA), Alfredo Jaar (Xile), Sophie Calle (França), Thomas Ruff (Alemanya), Félix González Torres (EUA-Cuba), Isidoro Valcárcel Medina ( Espanya), Gilbert & George (Regne Unit), Alberto García Alix (Espanya), Per Barclay (Noruega), Nobuyoshi Araky (Japó), Antoni Muntadas (Espanya), Luis Gordillo (Espanya), Danielle Buetti (Suïssa) i Takashi Murakami (Japó), però d'entre tots ells cobra especial protagonisme l'artista Pedro Cabrita Reis ja que l'exposició el contextualitza generacionalment com un dels grans mestres portuguesos contemporanis. La producció de Pere Cabrita Reis és coneguda perquè en ella es barregen la pintura, l'escultura, les construccions arquitectòniques, les instal·lacions i la fotografia. La brillant aparició d'aquest artista portuguès en l'escena internacional arran de la seva participació a la Documenta de Kassel de 1992 es va consolidar en les biennals de São Paulo de 1994 i de 1998, juntament amb les de Venècia de 1997 i de 2003. Després de la aparença d'una obra de caràcter minimalista, influïda pels minimalistes americans Donald Judd, Dan Flavin o Carl Andre, en l'obra de Pere Cabrita Reis planeja sempre una visió quotidiana del món, la contemplació de la natura i del paisatge, així com el tacte i la percepció dels objectes, la sensació del buit i el rastre humà. En una primera mirada a les obres que es poden veure a l'exposició (una escultura i dos dibuixos), afloren tots aquests elements, directament o indirectament i la mà de l'artesà que fuig de la perfecció tècnica del minimal tradicional. Per posar alguns exemples, de les obres que es mostren destaca una serigrafia de Luis Gordillo, una obra que va ser atacada el 2016 per un espectador colpejant-la amb una escultura mentre estava exposada. Un cop produïda la ruptura es va plantejar la restauració però el seu propietari va decidir no fer-ho i deixar-la en aquest estat en considerar que així l'obra tindria un doble sentit. Aquest no és un fet freqüent, ja que la idea de conservació de l'objecte artístic xoca amb aquest plantejament ni és habitual que un col·leccionista estigui disposat a mantenir lluna obra danyada i per consigueinte devaluada econòmicament. No obstant això la seva acció ara ens brinda la possibilitat, poc freqüent, de contemplar en un espai museogràfic una obra atacada sense ser restaurada i entroncar-la amb les consideracions estètiques que la destrucció, inevitablement, comporten. Una altra de les peces que cridarà l'atenció de l'espectador és la de Takeshi Murakami que presenta una obra amb un aspecte més mundà i comercial. Murakami dissenya objectes que passen a les botigues dels museus i que ven a preus astronòmics. Imi Knoebel finança campanyes solidàries produint l'edició anual d'un fermall, Fernando Sánchez Castillo converteix un separador de pàgines en una joguina o un fotograma de 2001, una odissea a l'espai en objectes de culte propers a les edicions d'art. Aquests objectes fins i tot es numeren i signen. La reflexió sobre l'essència d'aquests productes industrials es presenta tan reveladora com la de l'objecte artístic per se i obre camins poc transitats per a la història de l'art.