"Els agençaments combinatoris de Jaume Rocamora"

Jaume Rocamora exposa al Museu d'Art Modern de Cotlliure. Un bon dia, un filòsof especialitzat a trobar les arestes precises i concretes dels diamants, no pel seu valor de mercat sinó per la precisió i bellesa del seu tall i estructura, va pensar que, potser, la geometria també seria el sentit radical del món i, a l’ensems, també quedarien explicats els modes i modals de convivència regular i correcta entre les gents. L’ètica, va escriure, es pot mostrar i demostrar per mitjà de la geometria, és a dir: que si bé en tot i per a tot caben milers de diferents possibilitats de realitat, presència i encaix, tanmateix cap d’aquestes ha d’esbiaixar-se de les altres, atès que totes, en el seu conjunt, són engalzables, formen una xarxa en la qual tot esdevé i està relacionat amb tot i, sempre, també, cada element és autònom i pot assolir discurs mental i sensible propi. Jaume Rocamora en el nostre context català –però que faria encaixar qualsevol altre context entès lingüísticament o geogràficament en qualsevol altra contrada– ha emprès la tasca de mostrar-nos com la geometria és una de les arts on la bellesa no hi és com un atzar trobat, sinó com una propietat implícita en cada forma possible. Amb una virtut afegida encara, molt difícil de trobar en els nostres entorns socials actius: que les formes enquadren amb els mots, que les coses tenen el nom que exhibeixen, que a les geometries no els calen complements additius per ser enteses en la seva intenció: els discursos lineals o espacials geomètrics esdevenen diccions, vibracions sensibles, molt personalitzats. És allò que un altre bon dia Gombrich, immers en els fragosos mons dels barroquismes plàstics, en alçar la vista vers la conjunció entre paret i sostre del seu espai de treball meditatiu per trobar raons i sensibilitats del que fan certs humans especialitzats en el món de les formes, en mirar distretament vers aquella ortogonalitat, quedà fascinat i admirat de la perfecte bellesa implícita que li produïa l’angle recte, bellesa que fins aleshores sempre havia intentat buscar i trobar entre els garbuixos d’unes inquietuds indefinides. En la geometria tot hi era: en la geometria hi havia la precisió del número i l’exactitud de l’encaix, l’harmonia del cosmos. Doncs aquests són els “agençaments combinatoris” que constantment cerca Jaume Rocamora. Línies rectes, angles, arestes, amb els seus gruixos, textures i encaixos, i els encolats que calguin, tots els materials que tinguin aquesta reducció possible són aptes per generar la seva inexhaurible creativitat formal; la diagonalitat, la transversalitat, els plans secants, tangents, triangulars, romboïdals o quadrats, cadascun amb els gruixos –el pes, van dir els filòsofs primers, una altra dimensió de la geometria– segons proporcions i escales reductives o augmentatives i, tot plegat, basat, recolzat en suports de paper, cartró, fusta, metall, fibres industrials toves o dures, tot el que sigui derivable vers la geometria és apte per ser tractat, elaborat, amidat i compost per Jaume Rocamora. Tot això fins a un punt curiós sobre el qual Kafka ens va fer pensar: el de l’agrimensor, aquell que converteix en apunt, nota i forma geomètrica el que aparentment no ho és, els rius, les muntanyes i la vida; allò que en vida social i ciutadana en diuen gràfiques, de tot tipus, cert, però presentacions precises de realitats i de sentiments, segons ens fan creure i que l’esmentat praguès ens va fer entendre que tant podia ser l’alliberador com l’empresonador de les realitats. I aquí, de nou, intervé Jaume Rocamora, fins a tal punt és així que en aquesta exposició muntada a Cotlliure, assajant de sortir del laberint –una altra presència curiosa de la geometria–, fins i tot l’autor s’ha permès d’afegir a l’anunciat la conjuntiva “i” a la  utopia; aquell regne en què la realitat és el que hom vol o desitja i no el que surt per atzar, perquè del que està convençut Jaume Rocamora és que hom pot crear en l’àmbit estrictament formal la realitat que hom desitgi. El món de les geometries traçades és el món de la vida, les combinatòries que aquesta permet i que, sempre, seran regularitzables a pleret. En la geometria no hi ha controls, sinó acompliments satisfactoris. Vegeu-ho, si no. A la imatge, "Zalatta", 1997 de Jaume Rocamora.