"Estil indirecte" al Bòlit, Centre d'Art Contemporani de Girona

Fins al 29 d'abril el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona presenta la mostra Estil indirecte. Som al segle XXI i continuem depenent dels combustibles fòssils, viatjant en cotxe o en avió i esperant amb els braços plegats que les màquines pensin per nosaltres. Ja no cal que ens avisin quan arribi el 2000 i, al pas que anem, acabarem enyorant l’economia de subsistència i d’intercanvi com la millor forma de mercadeig sostenible. De fet, i només a tall d’exemple, n’hi ha prou de resseguir l’evolució dels eslògans comercials d’Apple d’ençà d’aquell llunyà 1984, any escollit per presentar el seu primer Macintosh: l’espot –dirigit per Riddley Scott– ironitzava amb la data i de fet deia que 1984 no només no seria 1984 –fent referència a la coneguda novel·la d’Orwell–, sinó que passaria a la història com el primer esglaó cap a una mena d’alliberament personal a través dels computadors domèstics. El salt de la utopia col·lectiva a la utopia individual s’havia consumat. Encara que el creador del terme va ser Thomas More amb la seva cèlebre obra del 1516, la tradició occidental, especialment en relació amb el pensament polític, és rica en la creació d’aquests no-llocs desitjats com a alternativa a un món que genera insatisfacció: des de la República de Plató fins a aquella tecnològica New Atlantis de Francis Bacon, la constant ha estat imaginar com seria un món millor on l’home, entès com a animal social, pogués realitzar la seva llibertat sense entrar en conflicte amb els interessos de la comunitat. Això fins fa quatre dies. La utopia, en l’actualitat, és quelcom substancialment diferent. Com molt bé assenyalava el filòsof Peter Sloterdijk –en una entrevista feta per Fabrice Zimmer–, la utopia actual ha perdut la seva innocència i, a més, el seu caràcter col·lectiu ha estat substituït progressivament per una nova forma d’utopia individual: l’èxit. L’individualisme i la recerca de l’èxit són aspectes clau per entendre algunes dinàmiques contemporànies i, en cert sentit, es tractaria d’una epidèmia diagnosticada, paradoxalment, pels mateixos pares del liberalisme: “La idea d’una societat sostinguda només per les relacions i els sentiments sorgits de l’interès econòmic és bàsicament repulsiva”, va escriure John Stuart Mill a mitjan segle XIX. Segur que l’autor d’On Liberty no sospitava que allò que ell considerava repulsiu –i potser improbable–, un segle i mig més tard, esdevindria la natural moneda de canvi: tant tens, tant vals. L’exposició Estil indirecte parteix, segons Martí Peran –comissari d’aquesta mostra que ja es va poder veure el novembre passat a la Fundació Foto Colectania de Barcelona–, d’una necessitat imperiosa: “Rehabilitar la nostra capacitat de somniar futurs i imaginar un demà millorat.” La manera de fer-ho: rastrejar les imatges dialèctiques a la recerca de les restes aprofitables dels somnis que el pas del temps s’ha encarregat de desterrar. En aquest sentit, els treballs d’Adrià Julià, Jordi Colomer, David Maljkovic, Chris Mottalini, Javier Peñafiel, Peter Piller, Thomas Steinert i Eve Sussman aposten pel muntatge fotogràfic com la millor estratègia a l’hora de portar a terme una rehabilitació del futur a través dels vidres trencats d’un temps que, com deia T.S. Eliot, només es pot conquerir a través del temps: “Only through time time is conquered.” A la imatge, Eve Sussman / The Rufus Corporation. "Yuri’s Office", 2008.