Moguda en el mercat de l'art

El mercat de l’art aguanta per pèls els atacs de la crisi, encara que de moment surt airosa en aquesta batalla sense treva. En les grans subhastes internacionals es tornen a batre nous rècords. Peces excepcionals que fa uns anys era impensable que poguessin sortir al mercat, són ara en primera línia de foc. La més característica, The Scream (El crit) d’Edvard Munch, propietat del mecenes Petter Olsen, que se subhastarà el pròxim 2 de maig a la casa de Subhastes Sotheby’s de Nova York, podria arribar a situar-se entre els 60 i els 80 milions d’euros. Una xifra realment baixa si la comparem amb l’altre nou rècord del mes passat, quan la família reial de Qatar va pagar més de 191.600.000 euros per una de les cinc versions dels jugadors de cartes de Cézanne, que va convertir-lo en el quadre més car de la història. Un altre dels nostres artistes més singulars, Joan Miro, encara que a menor escala, ha batut un altre rècord en assolir la xifra de 20,2 milions d’euros per l’obra Painting-Poem, del 1925. I com ja vaig predir fa uns mesos, no s’ha trigat gaire a desbancar el genial Pablo Picasso de la primera a la quarta posició del rànquing de vendes del 2011, en aquesta ocasió per l’artista xinès Zhang Daqian (1899-1983), amb l’esgarrifosa xifra de 417 milions d’euros, alguna cosa així com 70.000 milions de les antigues pessetes. Tota una multinacional. I és que l’ascens dels pintors xinesos en el mercat internacional de l’art és imparable. El suport governamental i la bona posició econòmica del país, que té un ingent increment de col·leccionistes privats que prefereixen apostar pels seus artistes i no pels forans fan de la Xina el gran mercat de l’art mundial. Aquesta batalla ja està perduda fa molt de temps.

Així doncs, no sortim d’un sotrac que ja en tenim un altre, en un més difícil encara, que podria portar-nos els pròxims mesos algun ensurt. El termòmetre puja de temperatura i la pròxima cita d’Art Basel al juny ens marcarà la situació més o menys real del mercat en l’àmbit internacional. D’acord amb els resultats d’Arco 2012, en què se’ns ha comunicat que la fira ha estat un èxit, donada la circumstància de crisi que ens afecta, sabem que el descens de compres de les institucions ha estat equilibrat pels 200 col·leccionistes convidats, cinquanta més que l’any passat, que han aprofitat certes gangues. Un moment oportú per invertir i situar l’art com un valor refugi per excel·lència. Els galeristes d’Arco han apostat pels artistes més cotitzats i han assumit pocs riscos a l’hora de mostrar noves creacions. I és que tot allò emergent ja no ven tant.

La tisorada als complexos culturals, el tancament de galeries, les exorbitants xifres adjudicades en subhastes, l’encara no resolta llei de mecenatge, els especuladors i inversors artístics que controlen i manipulen el mercat estan creant un nou escenari. La lliçó que ens ensenya la gran crisi per la qual travessem és que les coses no tornaran a ser mai més com eren abans.

A la imatge, "The Screan" d'Edvard Munch.