Pantallòpolis, arqueologia del present al CCCB

Fins al 28 de maig el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) presenta Pantalla global. Fixar-se en les transformacions i els usos que han tingut les pantalles és aturar-se davant de la nostra quotidianitat. Avui, en lloc de tractar amb el diable per projectar intel·ligència i un saber estar en el present, hem de fer un pacte amb les pantalles. Aquests dispositius que mostren vides: tant de persones com de productes, o d’estrelles, polítics, esportistes... estan en constant producció de significats. Però no només per generar sentit sobre el que veiem, sinó també per modelar sensibilitats, atrapar espectadors incauts, vendre formes de vida, definir tendències, organitzar revoltes, entre tants altres temes que, a estones, s’esfumen, però que calen en el nostre imaginari. Pantalles de mòbil, televisió, ordinador, pastilles... N’estem envaïts. Ocupen els espais on ens movem i gestionen les formes amb què ens acostem a la realitat. Pot semblar una obvietat ocupar-se de la presència d’aquests dispositius en la nostra vida, però és precisament aquest simulacre el que m’atrau. I per això m’interessa la manera com l’exposició Pantalla global exhibeix l’evolució de les pantalles, les apropiacions que se n’ha fet al llarg de la història. Aquest desplegament de projeccions té lloc a les sales del CCCB fins al 28 de maig, i també a la pàgina web on hi ha l’exposició virtual: http://pantallaglobal.cccb.org La proposta de l’exposició és una crida urgent a la revisió de la cultura de les pantalles, analitzada al llibre homònim de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, comissaris de la mostra juntament amb Andrés Hispano. Però, a diferència de l’assaig del qual parteix aquest projecte, una de les grans aportacions d’aquesta exposició és que convida els espectadors a ser copartícips de la creació dels continguts. Interactuar és un verb que es conjuga per fer circular la nostra comprensió del que ens envolta. Es desplaça el verb espectar per atorgar protagonisme a actuar. El marc expositiu està compost per dos eixos, dues cares de la mateixa moneda: una, la que creen els comissaris amb la selecció dels arxius reunits a les seccions de la mostra, i, una altra, fruit de les contribucions del públic, dels seguidors del tema plantejat. Les pantalles s’alimenten del material que es penja a la xarxa i que fa de l’exposició una cosa viva i mutant. Es delinea un espai d’acció anomenat contracamp, en què precisament s’actualitzen i complementen els angles des dels quals pot ser vista una escena. Pensar en la manera com es construeix la visibilitat i la manera de projectar certes històries ofereix la possibilitat d’assumir una posició més crítica sobre el que circula i fem circular a les pantalles. La primera vegada que em vaig acostar a l’exposició vaig pensar que, en efecte, tractava de pantalles. Són allà, es multipliquen a la sala, que es converteix en un corredor infinit de projeccions i miralls. Però després d’una estona vaig comprendre que l’aparença no és el tema d’aquest document expositiu, sinó la imatge global, el món de la imatge, la retòrica de l’excés. I a la pantalla que porta aquest nom va situar l’epicentre. Ja no importa el relat ni la recerca de sentits, sinó la profusió d’imatges.   Per què cal anar fins als inicis del cinema passant per l’aparició de la televisió, en definitiva, fer una aguda i completa revisió cronològica dels usos culturals de les pantalles, de les imatges que hi circulen? Per què s’ha d’atendre l’evolució d’un mitjà que modela i forma part de les nostres vides? L’esquema evolutiu i didàctic proposat en l’exposició ajuda a obrir certes bretxes per apuntar-se a possibles respostes i, sobretot, una de les tesis fortes que sustenta Pantalla global: “L’esperit del cinema està diluït en la resta de les pantalles.” El segle XX es va caracteritzar per ser el multiplicador de les pantalles i, a partir de l’abast que va aconseguir la projecció cinematogràfica, es van generar contínues mutacions que encara avui contenen el seu llegat.   Potser pels nadius digitals aquesta mostra pot ser vista com un aparador de categories o un arxiu a estones massa ordenat, però si l’abordem com el reflex del món en què vivim, que ha esdevingut el que anomeno pantallòpolis, l’exposició crea un espai pel qual transiten les imatges d’aquest. És cert que l’ordre del muntatge podria alterar, i fins i tot desvincular, una cronologia tan estricta, però en realitat l’espai expositiu del CCCB és una sala de consulta de les temàtiques més rellevants que han dominat i modelat al llarg de dècades les representacions que envaeixen les nostres finestres del món, i que el componen: “El món esdevé pantalla, la pantalla esdevé món.” No és intranscendent que aquestes dues frases siguin el subtítol de l’exposició.   El paradigma visual s’imposa i el laboratori instal·lat al CCCB fa arqueologia del present per a un públic molt ampli, que pot reconstruir la seva pròpia història al voltant de les pantalles i la seva sobresaturació. Potser ara més que mai calgui preguntar-se com aquestes ens condicionen i filtren les nostres interaccions amb el món cada vegada més intervingut pels Ipads i Iphones, les ulleres 3D, les ecografies... fins a les càmeres multiplicades en els racons públics i íntims. Com entrar a les pantalles? Com sortir-ne? Com representar, com gestionar en aquesta projecció? Com es concilien el fora-dins de la pantalla?