Estranyesa i bellesa en Odilon Redon

Una antològica a la Fundació Mapfre de Madrid en descobreix qui va ser Odilon Redon (1840-1916). És un autor de difícil classificació (això el fa més inquietant) el que aquests dies ens convida a recórrer en una antològica la Fundació Mapfre de Madrid. Per molts va ser un simbolista –i per descomptat sense l’aura simbolista no és possible entendre’l–, però d’altres hi afegeixen (i mai no és del tot fals) que pot ser un postimpressionista –categoria que a mi em sembla sempre una mica desmaiada si no cal res més– i uns altres apunten més cap a un precursor del surrealisme... Això és possible en algunes litografies visionàries que va dibuixar al voltant del 1881 sota la influència de Poe (un dels seus autors preferits) traduït al francès per Baudelaire, de qui Redon jove va arribar a ser amic... Parlo de L’home cactus (un cap amb punxes) o del més conegut Home aranya, en què clarament les ben traçades potes de l’insecte porten un cap humà... Més convencionalment, també havia dibuixat un corb posat en una finestra, i, com ja he dit, tot venia de Poe. Odilon no era encara gaire famós. Nascut a Bordeus, va passar la seva infantesa al camp i diuen que era un noi solitari i abstret. El 1870 va haver de participar en la guerra francoprussiana (que va acabar amb la derrota de França), però, en ser desmobilitzat, es va quedar a París definitivament. La seva fama va començar per un fet literari (almenys la seva fama major) i és que en la coneguda novel·la de Huysmans, À rebours (1884) –a l’inrevés–, el duc Des Esseintes, el seu protagonista col·lecciona, entre altres rareses i novetats, obres d’Odilon Redon... Odilon (malnom que va acceptar i que venia d’Odile, el nom de la seva mare) es va dir en veritat Bertrand-Jean Redon. És igual. No així que, a partir d’aquest 1884, comencés a entrar amb força en la renovació d’un art ja renovador, participés en la creació del Saló dels Independents i deixés el carbonet i la litografia per dedicar-se a l’oli i el pastís. El que veurem en endavant serà la bellesa rara i amb regustos ocultistes o macabres en què Odilon coincidia totalment amb molts simbolistes, encara que el seu dibuix és menys rigorós i en algunes composicions (que diuen que són flors i papallones en un gerro) ens porti gairebé a les portes del preciosisme abstracte... En busts com ara Els ulls tancats no sabem si Odilon pinta la mort, el somni o la vida. O és que les iguala totes tres. Va obsessionar-lo la figura de Buda (a la qual va omplir de cromatismes, potser com a part de certes visions) fins a arribar a aquest Buda del 1905, que sembla un sacerdot tranquil que passeja impertorbable amb una túnica o quimono, una vegada més, cridanera pel colorit variat que, no se sap per què, no acaba de congeniar amb la pau de la cara. Potser entre el més bell i modern que es pot veure de Redon, no es té en compte el cridaner Ciclop ni el famós Àngel caigut –sempre el costat fosc d’Odilon–, sinó els gerros amb flors d’un joc tan refinat i subtil de colors que fan aparèixer el seu expressionisme o el fauve (però sense fera) com en tota pintura moderna que hagi pretès que el color parlés com ho fa en Odilon: Gerro de roselles –una veritable meravella, que va poder enlluernar Matisse o el ja esmentat –i potser menys concret– Gerro amb flors i papallones. Després del passeig no és fàcil dir qui va ser Redon. Jo diria que va ser un simbolista plural que va obrir camins, l’art del qual no deixa mai d’inquietar; és a dir, de seduir. A la imatge, fragment d'"Aranya somrient", carbonet d'Odilon Redon.