Dalí sempre torna, o no

Dalí sempre torna, i tornarà. O potser és que mai no ha marxat. Els nostres grans noms de la història de l’art sempre hi són, però sempre han de tornar. Per revifar-ne l’atenció, per pensar i repensar la seva obra. Ho hem vist, fa poc, amb l’exposició Joan Miró. L’escala de l’evasió: Miró sempre hi és; a Barcelona, la fundació que porta el seu nom fa una feina exemplar per estudiar i revitalitzar permanentment la figura de l’artista, però aquella exposició ha servit per aconseguir nous públics, per col·locar Miró en primera línia del debat cultural. En una escala més petita, passa el mateix amb Picasso, com ara, amb l’esplèndida exposició Un collage abans del collage, en la qual Fèlix Fanés, el seu comissari, aconsegueix una cosa molt difícil: reformular algunes de les coses que sabíem o que ens pensàvem que sabíem sobre el període diguem-ne modernista de Picasso.

Ara li toca el torn, a Dalí. Ell sempre hi és, la Fundació Gala-Salvador Dalí s’encarrega que això sigui així; a més, el nombre de visitants del museu de Figueres és espectacular. Però cal que periòdicament revisitem l’artista, que girem i regirem la manera que tenim de mirar-lo. Fa poc s’ha celebrat un simposi internacional, organitzat pel professor Josep Maria Terricabras, que tenia com a motiu central avaluar la figura del pintor com a pensador. I s’anuncia per la tardor una gran exposició que prepara el Centre Georges Pompidou de París. Després de les múltiples activitats que van generar-se durant l’any Dalí, el 2004, aquesta exposició s’anuncia com una ocasió òptima per conèixer l’obra de l’empordanès i aprofundir en aquest estrany (estrafolari?, il·luminat?) personatge que Dalí va anar construint al llarg de la seva vida. A priori, un fet cultural de primer ordre.

L’exposició, després de París, viatjarà a Madrid, al Museu Reina Sofia, no sé si s’estan preparant altres itineràncies. Però, si ningú no hi posa remei, Catalunya es quedarà sense la possibilitat de veure aquesta magna exposició, com ja va passar amb la retrospectiva que el 2004 es va inaugurar al Palazzo Grassi de Venècia. Membres destacats del govern de la Generalitat s’han apressat a dir que donarien suport a l’exposició de París. Com? Subvencionant viatges i procurant que les activitats paral·leles que es muntin al Centre Beaubourg tinguin una presència catalana subvencionada? Més que això, seria idoni invertir a fer que l’exposició pugui veure’s a Barcelona. Es tracta que els estudiants joves coneguin el Dalí global que plantejarà la mostra, no que alguns privilegiats puguin anar a la capital francesa a vendre catalanitat. En cas contrari, Dalí tornarà per a uns, però serà invisible per a uns altres.