Museu d'Art de Cerdanyola, un museu petit amb una gran vitalitat

El Museu d'Art de Cerdanyola és un museu petit amb una gran vitalitat, que desenvolupa una important tasca cultural en un entorn necessitat d'aquest tipus d'iniciatives. En la dècada dels setanta es va publicar un llibre, en aquests moments de plena actualitat, de l’economista alemany E.F. Schumacher, amb el títol Small is beautiful, en què es propugnava una política econòmica que valorés la importància de la gent i que les nostres produccions partissin de la dimensió i de les necessitats humanes per fer-se reals. Dins el món dels equipaments culturals, sovint s’ha obviat aquesta idea de dimensionar a petita escala i s’ha tendit a la creació de grans infraestructures que acumulessin molt saber per oferir a públics deslocalitzats les informacions culturals. No hi ha dubte del paper cabdal de les grans infraestructures i de la seva potencialitat en el nostre entorn cultural, però sovint no s’ha valorat prou la important necessitat de les petites infraestructures, que disposen d’un element afegit de proximitat i que posen en línia directa el coneixement cultural i històric amb el seu entorn més immediat. Segons els estatuts de l’International Council of Museums (ICOM), “el museu és una institució al servei de la societat, que adquireix, conserva, comunica i presenta amb finalitats àmplies del saber, de la salvaguarda i del desenvolupament del patrimoni de l’educació i de la cultura, els béns representatius de la natura i de l’home”. En aquest sentit, el museu local ha “d’intentar explicar allò que no pot fer cap altre museu per ell: la història i les característiques de la població […]i ha d’intentar anar encara més enllà i esdevenir un centre d’experimentació i de consciència ciutadana” (Els museus de Catalunya. Aproximació a la seva problemàtica, Generalitat de Catalunya). Si en algun lloc agafen ple sentit aquests objectius és en les castigades ciutats de l’entorn de Barcelona, engolides per la força dinàmica de la gran metròpoli; els seus esforços culturals agafen especial rellevància en uns entorns saquejats pel desenvolupament econòmic dels seixanta/setanta i per la transformació social que aquest va desencadenar. Només el coneixement del passat més proper i del seu patrimoni les pot ajudar a recuperar una fesomia que va quedar desdibuixada per unes polítiques culturals que voluntàriament aniquilaven qualsevol arrelament al passat. Petits equipaments nascuts a partir d’uns objectius de recuperació i de coneixement fan reals històries com la del  MAC, marcada ja des del seu naixement,  per la recuperació d’un edifici emblemàtic, obra de Gaietà Buïgas i d’Eduard Maria Balcells, seu del Teatre-Casino dels estiuejants, mut testimoni d’un passat real però allunyat de la imatge actual de la ciutat. Desconegut per molts dels seus conciutadans, que han vist amb sorpresa com sorgia una petita meravella del patrimoni, amb un dels conjunts de vitralls més destacats del modernisme català i amb una vitalitat que traspua les parets de l’edifici. Gestionat amb intel·ligència, aquest petit museu ha anat creant del no-res una col·lecció que el vinculava a la realitat que l’edifici semblava delerós per donar a conèixer. Un passat que s’inicia quan  l’activitat dels estiuejants provinents de la burgesia i de nuclis d’intel·lectuals i artistes (1880-1930) convertien Cerdanyola en un nucli cultural d’important nivell, ha permès anar creant un recorregut en el qual cada sala està dedicada a algun personatge destacat d’aquesta part de la història. Des de la sala Balcells-Buïgas, on a través de les obres fetes per aquesta família d’arquitectes es visualitza una part de la influència d’aquesta època esplendorosa per a la ciutat, passant per la sala Smith, testimoni d’un dels estiuejants més peculiars, amb obres molt destacades en diversos camps des de l’escultura fins a la il·lustració. Tot continuant el recorregut per la Sala Modernista, on es poden contemplar, entre altres obres, els magnífics vitralls ja esmentats, i la Sala Togores, en un retorn del destacat artista a la ciutat que el va veure néixer. Finalitza el recorregut a la Sala de la Colònia Noucentista i amb un record al llapis Termosan, els laboratoris del qual van ocupar aquestes mateixes sales a partir dels anys trenta. La importància de la mirada al passat, la necessitat absoluta de rescatar de l’oblit una part molt destacada de la història i de l’art de la ciutat tenen una importància cabdal, però el passat necessita de la vitalitat del present per poder anar cap al futur, i és aquest un dels altres grans encerts dels gestors del museu. La recerca del patrimoni, oblidat i amagat, resulta enriquida per una mirada a l’art actual, a les creacions del moment que, emmarcades en un entorn tan destacat, donen nova vida a uns espais històrics com ara la sala d’exposicions temporals i també la sala Blues, dedicada als cartells del Festival de Blues realitzats per destacats artistes. Un museu petit amb una gran vitalitat i una important tasca cultural en un entorn necessitat d’aquest tipus d’iniciatives, fa absolutament actual la premissa donada per E.F. Schumacher.