A voltes amb Leonardo da Vinci

La gran exposició que el Louvre ha muntat aquests mesos sobre el gran Leonardo (1452-1519) té, en principi, un motiu molt directe: mostrar al públic la restauració  –polèmica com totes les dels grans mestres antics– de La Verge, el nen Jesús i santa Anna, obra que se suposa que Leonardo va pintar el 1503 i que, per cert –a través de símbols amagats entre les imatges–, és un dels quadres en què Freud basava la seva idea (avui plenament acceptada, i no només per la psiquiatria) de l’homosexualitat de Da Vinci. La restauració l’ha portada a terme una de les expertes del Louvre, Ségolène Bergeon, i, naturalment, quan la tela es va mostrar neta (que vol dir sobretot amb colors molt més clars, ja que el restaurador tracta de mitigar el pas del temps), molts van dir que la senyora Bergeon havia anat massa lluny. La mateixa polèmica que va despertar la neteja dels frescos de Miquel Àngel a la Sixtina... Com dic, i amb motiu de mostrar al públic aquest gran quadre restaurat que el rei francès Francesc I va comprar a Leonardo el 1517, s’ha muntat l’exposició amb obres de Leonardo autèntiques i amb còpies dels anomenats leonardescos, entre els quals hi ha La Gioconda del Prado, tan neta i amb uns colors similars als del quadre restaurat... Leonardo va ser un excels pintor i per això un no es cansa d’admirar-lo, ni tan sols en la còpia bona de Fernando dels Plans o de Bernardo Luini o en les molt pitjors de Salaí o Salaíno, deixeble i amant del mestre. Leonardo va morir a França, en un castell de la Turena, als 67 anys. Però, si ens atenem al seu dibuixat autoretrat, almenys dos anys anterior, hi veiem un home tan captivador en la seva mirada trista i profunda, que en tot sembla un veritable ancià amargat i amb un clar desengany... I és que Leonardo (per això va pintar menys) no va ser un home feliç, malgrat el molt prestigi assolit. Leonardo va ser un pintor que es va proclamar artista i no pas artesà, com encara es considerava els pintors en la seva època. Però a més va voler ser (aquí hi ha els famosos còdexs) un científic i un humanista, coses que al nostre entendre va ser, però no així en el criteri de la seva època. Desconeixedor del llatí i del grec, ignorant dels estudis filològics que s’impartien a les universitats, Leonardo mai no va entrar en l’àmbit dels humanistes. I crec que aquesta mancança intel·lectual, a més del seu profund desencís amb la condició humana i els seus fracassos personals (íntims), el va portar a aquest grau d’amargor sense el qual no es pot entendre ni l’autoretrat final ni aquest continuat afany de fugida que finalment el va deixar a França... No sé si aquests extrems tenen a veure amb tota la pintura de Leonardo (amb la més juvenil no, per descomptat), però em sembla necessari tenir-los en compte quan ens enfrontem de nou amb Da Vinci, amb els seus èxits i les seves seqüeles, però així mateix amb aquesta eterna sensació de frustració que Leonardo va pintar per sobre dels seus llenços millors, inclòs aquest de La Verge, el nen Jesús i santa Anna que, segons alguns, estaria mancat dels últims retocs (com altres peces leonardianes) perquè el malenconiós mestre es cansava i buscava en altres latituds... L’exposició val la pena. A la imatge, detall de "La Verge, el nen Jesíus i santa Anna", de Leonardo da Vinci.