Art, espai públic i comunicació intencional

Hi ha una comunicació al carrer que és ambivalent i que pot ser alhora privada i pública, però l'educació decideix en possessió de qui està l'espai comú. Anar pel carrer a les ciutats modernes actuals és i significa sotmetre’s a tota mena d’impactes que pretenen comunicar coses ben diferents en funció i en relació amb les intencions de cada comunicant; és ell el que planteja la qüestió del que vol o el que cal fer conèixer i que recorre a la persona hàbil o entrenada en l’àmbit de les formes, sons, olors o gustos, capaç d’elaborar els mecanismes, formes o sistemes que afavoreixin les seves pretensions de comunicació o prèdica per fer circular socialment el que es vol que els altres vegin, sentin o connectin amb la intenció de provocar una orientació precisa que es pugui entendre com un coneixement, unes intencions de comportament o uns hàbits de consum. El paràgraf pot semblar llarg, però és precís i conté tots els ingredients que constitueixen l’àmbit de les formes comunicatives –que pràcticament ho són totes– amb què i en funció de les quals algú –amb poder o sense– pretén que els altres adoptin com a propi pensament i expressió de la seva persona. Al paràgraf esmentat només hi manca un factor, que és el de la intervenció gairebé involuntària del creador de les formes encomanades o d’encàrrec; l’autor formalitzador (dissenyador, fins a cert punt) difícilment pot eludir la seva gràcia, gust i intenció personal en el moment de l’execució de la comanda; és aquest escreix incontrolat o difícilment controlable de qui encomana el que convertirà a curt o llarg termini les creacions formals esmentades en obres d’art autònomes de la intenció inicial de la comanda. Pensi’s en l’art de tots els temps, el romànic, en Rafael i fins i tot Courbet. Picasso, Miró i els artistes de la modernitat, si bé no s’escapen dels condicionants del temps, tanmateix són més lliures creativament; aspecte que no impedeix que a posteriori les seves obres siguin utilitzades, després de l’execució, per les empreses que creguin que les poden fer servir en benefici de les pròpies intencions, servint-se precisament d’aquell factor que normalment volen amagar i que és la personalitat exclusiva del creador formal. Les societats dinàmiques o estàtiques ho engoleixen tot i fan dir a les formes el que elles volen que comuniquin. La història de l’art n’és l’exemple. Hi ha, doncs, una comunicació al carrer que és ambivalent i que pot ser alhora privada i pública; l’educació del transeünt és la que decideix en possessió de qui està l’espai comú. Tots sabem i coneixem l’ambivalència del monument públic, les estàtues als herois (o traïdors), als morts (o assassinats) en pro d’una causa noble o nefasta, els mausoleus que exalten o avergonyeixen qui els veu. Les inscripcions que recorden o fan memòria de determinats fets i les làpides que informen i contaminen alhora la sensibilitat dels passants. Però tot això ara s’ha traslladat als aparadors de les botigues i de les empreses privades i públiques i, darrerament, gràcies a les pantalles de televisió, les formes contaminants o educatives –n’hi ha que en diuen informadores– assetgen els transeünts amb la mateixa densa intensitat amb què ho fan les pantalles que tenim a casa. Tanmateix, al carrer han aparegut uns grafiters –uns guixaires que entenen les portes i les parets públiques i privades com un mural de descàrrega emocional o sensorial– que, per la seva insistència, ens han advertit que potser és comunicació o art no només el que surt dels emissors o hi ha als museus, sinó també tot el que la gent (en genèric) faci; res humà ens ha de ser aliè, deia el clàssic. Tot plegat és ben present en l’actualitat, i el que és públic s’ha identificat també amb el que circula a través de les ones hertzianes i electròniques. Molts especialistes s’ocupen ja de la possible confusió entre comunicació, informació i la conformació de sensibilitat i gustos. Aquestes preocupacions circulen avui sota el nom de desacords. Hem arribat a una guerra d’intencions perillosíssima atès que formes i mots estan al servei de qui sap i és capaç de manipular. A la imatge, "Meeting point" de Jordi Benito.