Espais de percepció... més enllà de la foscor, "ofrenes"

La definició més aproximada del que serien les escultures transitables la vaig trobar en la lectura dels escrits de l’arquitecte nord-americà Louis Kahn, que en un paràgraf deia: “No sé, fou el descobriment d’una tendència natural, ¿sap?, una tendència natural a ser capaç… no, no a ser capaç, perquè en aquell moment no ho era… a entusiasmar-me… Em va entusiasmar l’aspecte d’ofrena d’aquest art; quelcom, no ho se... un art que és… que ens arriba; un art pel qual podem passejar, i dins del qual podem estar; i de mida natural”, en referència a la manera com ell va arribar a l’arquitectura. La descripció que en fa, els atributs que descriu de l’espai, em va fer reflexionar sobre la meva pràctica projectual en l’escultura per a l’espai públic, tot i que, desproveïda de programes funcionals d’habitabilitat, sí que comporta tenir una especial atenció per les característiques d’implantació en un context físic. Aquestes condicions de partida no poden ser obviades, el treball creatiu per excel·lència fa que els projectes siguin plantejats segons els atributs de l’espai circumdant, dins d’aquests hi ha un element molt important, l’espai social de l’entorn, les relacions entre entorn físic, natural o urbà. El seu trànsit ens aporta dades significatives del camí a seguir, a més d’elements d’influència mes subtils i de caràcter efímer i modificable, la llum natural, les ombres projectades, el so inherent al propi espai i els materials que el componen, els canvis climatològics i les possibles intervencions humanes. Tots aquests elements, que en principi poden condicionar-nos la formalització del projecte, no fan res més que potenciar el seu grau de compromís, rigor i creativitat. La metodologia emprada serà polièdrica en el seu fons, els recursos formals i conceptuals seran més lliures, més personals i singulars, encara que pugui semblar paradigmàtic; com més dificultats, com més complex ens sembli l’àmbit d’intervenció, més possibilitats tenim de percebre les seves lògiques isotròpiques. Els projectes passen per diferents etapes d’evolució, les eines poden ser molt variades, el silenci n’és una (ens permet pensar!), l’espera de les reaccions per reverberació, la intuïció i l’atenció, l’emoció i la pèrdua del control per assolir el domini fan que puguem acabar  resolent el problema. El menys important és la formalització física, si tenim el domini i l’expertesa (l’articulació de les geometries complexes i les seves lògiques, les lleis de composició, les escales i proporcions, el coneixement tecnològic dels materials i les seves reaccions, els sistemes constructius i d’implantació…) de les eines per projectar, aviat trobarem el que estem buscant, l’objecte resultant, artefacte o màquina escultòrica amb possibilitats de ser, d’estar i d’ésser ofrena quedarà resolt (en aquest punt, tots som uns aprenents, que nomes amb la suma de fracassos i petits èxits podrem entreveure els camins a seguir!). Per altra part, els processos conceptuals, poètics, simbòlics i, si voleu, visionaris, queden dins un procés d’anàlisi introspectiva; amb això vull significar que qualsevol procés personal en l’acte de projectar moltes vegades és en si mateix críptic, fins i tot per al mateix artista. Segurament el que menys dominem els artistes és la causa-efecte que ha provocat la formalització final de l’ofrena; no hi ha res mes entorpidor (i alhora atractivament pervers) per a un mateix que haver de precisar, amb maquetes, plànols, dibuixos, esquemes i estudis, perquè la visió mental (potser la fase més interessant de l’acte de projectar, quan ja l’hem construït, quan ja el sentim i hi podem estar, en una altra dimensió) sigui compresa i portada a la dimensió física final. De vegades, els escultors fem com els poetes: expressar emocions i sentiments senzills o profunds amb eines d’articulació complexes per aconseguir l’equilibri entre la forma i el seu contingut… fins i tot en la “casa del poeta mort… a Rainer Maria Rilke”. A la imatge, taller de Pep Admetlla.