Arts Santa Mònica de Barcelona presenta fins al 29 de setembre En un desordre absolut, art contemporani rus, premi Kandisky (2007-2012).
A la que fou la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, més les afegides democràcies populars, que, en el seu moment, volgueren ostentar el signe de ser l’esperança del món (la nineta dels ulls de la classe obrera), li han passat coses i situacions úniques i només n’han romàs uns tipus humans formidables, forts, valents, astuts, desconfiats i sense escrúpols respecte de l’altruisme i del proïsme.
Aquella gent que tot ho sacrificà a l’altar del proletariat mundial, que canviaren la mantega per canons i avions per assegurar el triomf de l’esdevenidor gloriós; que, conseqüents, crearen en l’àmbit de la plàstica un sistema formal d’exaltació dels eslògans oficials que substituís les petiteses de les inquietuds personals per mostrar només que hom era un instrument social d’un ideal a conquerir, el realisme socialista; aquell poble sofert i sacrificat, quan s’ha mostrat la mentida de tot plegat, promoguda pels seus dirigents, ara, en plena llibertat de morir, mostra allò que individualment més el preocupa, l’atrau o el fa sentir, i ho mostra, també, a base de formalismes de bon ofici o d’instintivismes ferotges. Fora tot el que és oficialment establert: només els somnis i misèries de la societat. Semblantment als productes de l’art occidental del capitalisme escarransit o del financer desbocat, plens de les subjectivitats d’una societat que capeja els temporals a què el seu propi fer l’ha emplaçat, on la negativitat llueix al bell mig de l’esperança.
La nova societat russa, ben conscient de la seva real nova realitat, sobre la qual s’ha d’establir i construir el futur del país, ha instaurat un fabulós premi per a l’art plàstic (similar al Turner d’Anglaterra); premi que es vol que sigui escandalós, atrevit i al marge de convencionalismes, inclòs el del ridícul. El premi, titulat Kandinski, s’atorga a Moscou des del 2007. El nom vol significar sinceritat, que és amb allò que es presenten els que hi concorren. Res a veure amb els privilegis per a l’abstracció plàstica que motivà l’obra de l’il·lustre predecessor, però sí coincidents amb ell en el sentit que el que s’ofereix plàsticament no ha d’obeir a consignes socials ni polítiques, sinó a intencions i sentiments personals sobre el que sigui, allò que cadascú sent que li interessa i té necessitat de plasmar; segons com, un nou concepte del realisme.
Les realitzacions d’aquests russos ens fan reflexionar molt sobre els futurs immediats de les nostres societats mundials. Nats, ells, després de l’anomenada fallida gran guerra pàtria, han perdut el complex de qualitat i de sinceritat i s’han instal·lat en la pràctica d’un realisme nou del vigent, de l’obsolet i del detritus material i social; només plasmar configuracions i idees individuals i, com suggerí Kandinski –ara sense misticismes–, des de la sinceritat visceral, cerebral i sensual, on tot hi cap. Així ens informen que les arts també són representatives de les mofes i vergonyes del viure.
A la imatge, Bleu Noses Group. "Era of Mercy", 2005.