"Materia prima" de Victòria Campillo a Eat Art Lluis Vilà

Espai Eat Art_Lluís Vilà de Banyoles presenta fins al 30 de juny Materia prima de Victòria Campillo. Les obres de Victòria Campillo tenen una alta temperatura simbòlica. D’ella, se n’han elogiat les sèries de banderes i països, que són el reflex al·legòric dels sentiments identitaris, les seves cases no són res més que refugis protectors, les sèries sobre porquets i bosses al·ludeixen, de manera ingènua, als diners i la propietat; ara, posa en relació tres de les seves sèries més conegudes: el sant sopar, les sopes i els excrements. Hi ha tres instints pels quals l’ésser humà mata: el de la nutrició, el de la reproducció i el de la protecció. No hi ha cap dubte, aquests funden la nostra autèntica naturalesa i ens recorden que no deixem de ser uns micos amb vestit. L’ésser humà converteix tot el que és fonamental, el que li resulta més útil i imprescindible, en un símbol.  Per això l’aliment es converteix en font d’energia corpòria, vital, en sang i en múscul, però és també la matèria primera d’alt simbolisme espiritual. El mannà bíblic, el boc expiatori, els pans i els peixos, el vi, el be de Déu o el menjar místic del sant sopar han fundat la tradició cristiana. La transformació de la matèria o millor la transsubstanciació és present en el mandat: “Preneu i mengeu perquè aquest és el meu cos, preneu i beveu perquè aquesta és la meva sang.” Aquesta alquímia de la nutrició crística és la màxima espiritualitat de la fe cristiana i inclou en totes les seves litúrgies i epifanies l’aliment, la nutrició com a metàfora, com a sacietat espiritual. La teofàgia no és exclusiva de la nostra cultura, la ingestió de déu per accedir a la seva virtut és present en nombroses cultures. És costum de diverses tradicions ingerir sagramentalment el déu, en forma de pa, sigui amb la geometria perfecta de l’hòstia sagrada o en forma d’animal o d’home. Aquesta alquímia basada en la ingesta del que és sagrat transforma qui l’executa i es converteix, ell mateix, en part del diví. Per aquesta raó, encara que a qualsevol li repugni, allò excremental no és altra cosa que matèria residual i part del sagrat. Aquesta metàfora transformativa es troba en la sofisticada obra de Victòria Campillo, que amb naturalitat i amb llenguatge contemporani al·ludeix a un procés alquímic en el qual la matèria grollera i la sublim de l’aliment es troben en inevitable vincle. A la imatge, sèrie "The Last Supper", 2008 de Victòria Campillo.