Els Ballets Russos i Diaghilev

La sala d’exposicions de “la Caixa” a Madrid recull una molt digna exposició, encara que sigui substancialment evocativa. Però recordar i situar mai no és dolent... L’exposició està dedicada a evocar, amb quadres, partitures, fotografies i alguns objectes, el que va ser el gran fenòmen dels Ballets Russos en l’Europa occidental i el paper de rector, animador i vivificador de tot això que va tenir un personatge distingit, culte i per mi altament fascinant com va ser Serguei Diaghilev, més conegut sempre per la forma afrancesada del seu nom, Serge Diaghilev (1872-1929). Nascut d’una família conreada en un poble del centre de Rússia –Sélischi–, va viure i va estudiar molt aviat a Sant Petersburg, on la seva afició a l’art i a la literatura (molt poderosos) no li van impedir gaudir d’altres poders més esnobs, els personatges de la noblesa que podien finançar els seus desitjos i ser els seus amics, com va ser el cas del príncep Volskonski... Ja el 1899, Diaghilev –decadent i homosexual sense embuts– va crear la que va ser la primera revista dedicada a l’art simbolista, que triomfava a Europa i a Rússia, El Món de l’Art. Llavors va conèixer el gran simbolista rus Valentín Serov (que el va retratar) i el qui seria el seu amic i col·laborador, León Bakst, un artista refinadíssim al qual crec que no s’ha fet plena justícia, ja que va saber –amb una enorme bellesa– traslladar el millor del simbolisme a l’art Deco, com es veu en tants decorats, com per exemple el que va fer –inoblidable– per a La migdiada d’un Faune, de Debussy... amb el qual, i gairebé sense voler, ens situem ja en el gran significat que van tenir els Ballets Russos per a tot l’art modern: trampolí i esperó. Diaghilev, que va viure a París gairebé des del 1906, des d’on va donar a conèixer l’art i la música russos, el 1909 va decidir que tots els elements de la nova cultura internacional passessin pel sedàs dels artistes russos, la qual cosa va elevar la categoria del seu art patri, i el va inserir alhora en la internacionalització de l’art modern... L’estrena va ser al teatre del Châtelet, i aviat Serge Diaghilev va aconseguir el que va voler i més. La nova música, el cubisme, els fauves, l’avantguarda, tot passarà o va sortir dels Ballets Russos. Pensem en Parade (1917), text de Cocteau, decorats de Picasso i música d’Erik Satie... Per als Ballets Russos, que també posaven “relectures” d’obres clàssiques, van treballar ballarins com ara Anna Pávlova i Vaslav Nijinski (que va ser durant alguns anys el gran amor de Diaghilev), a més de Massine o Lifar. Músics com ara Debussy, Ravel, Richard Strauss, Manuel de Falla o –sobretot– Stravinski (recordem l’èxit de L’ocell de foc) i pintors –a més de Bakst– com per exemple Picasso... Importa més la música i el ball que la pintura, però només cal recordar que, sense l’ànim de Diaghilev, l’art Deco no seria el mateix... Aquesta fàbrica portentosa d’un art total (que superava les pròpies teories de Wagner) es va anar acostant a poc a poc, bàsicament pel seu propi rigor i els disgustos –no exempts de desamor– entre diversos components. Serge de Diaghilev mai no va deixar de somniar-los (encara que va percebre aquesta decadència) i va morir als 58 anys al Grand Hôtel des Bains del Lido de Venècia –el del film de Visconti– l’agost del 1929. No va desitjar anar a aquella Rússia en què els bolxevics havien matat un germà seu. Va ser enterrat al cementiri de l’illa de Sant Michelle i allà jeu –no hi falten boires– aquest refinat generador de l’art modern. Va ser més que un molt singular i libèrrim personatge.