Homenatge de Barcelona a Javier Vilató

Fins al 30 de setembre es pot veure al Museu Picasso, Gent. També fins al 30, al Museu Frederic Marès, En bronze. Fins al 22 de juliol, Bestioles a la Fundació Vila Casas. Fins al 27 de juliol, Coses a la Sala Dalmau. I fins al 30 de juny es va exposar a la Galeria Joan Gaspar, En paper. Tot, amb motiu de l'homenatge que Barcelona ha organitzat a Javier Vilató, pintor, gravador, escultor i nebot de Picasso, que va ser clau en el procés de donació que l'artista malagueny va fer l'any 1970 a la ciutat de Barcelona. Ser artista i formar part de la família Picasso no ha de ser fàcil de concertar, tot i que la circumstància pot portar a pensar el contrari. Per bé i per mal, aquesta vivència fou experimentada per Javier Vilató i J. Fín –Josep Vilató–, els dos fills de Lola Ruiz Picasso que volgueren ser artistes. Conviure des de petits en un entorn fortament marcat per l’art bé havia d’influir en la seva ambició creativa, desenvolupar-la prop de la poderosa ombra d’un geni, però, bé podia condicionar-la. Javier Vilató mantingué una estreta relació amb el seu oncle, a qui s’assemblava molt físicament. Picasso contribuí a la consolidació vital i professional de Javier, alhora que gaudia de la jovial i enèrgica companyia per intercanviar experiències i confidències. El seu cercle de relacions fou més que privilegiat, amic d’intel·lectuals i bohemis, de poetes i toreros, compartí animats sopars –recordava Xavier Valls– amb Antoni Clavé, Óscar Domínguez i Marie-Laure de Noailles, entre d’altres. Es vinculà per matrimoni amb el pintor Élie Lascaux, el marxant Daniel-H. Kahnweiler i Michel Leiris; tingué tractes amb el galerista Pierre Loeb i el seu nom fou inclòs en la col·lecció Rothschild. A Barcelona, ciutat en la qual va néixer, Vilató havia iniciat la formació artística i havia exposat per primera vegada. Volgué anar a la guerra tot i ser molt jove i visqué el lamentable final amb el seu germà al camp d’Argelers, d’on foren rescatats pel seu oncle. Una guerra el portà a una altra guerra quan just s’instal·lava a París, un altre contenciós que implicaria el seu retorn a Catalunya amb consegüents estades a la presó. En l’àmbit artístic intentà plantejar una alternativa a la poc estimulant producció artística que es desenvolupava en aquella època de llibertat coartada. Amb Ramon Rogent, Albert Fabra i J. Fín exposà a les galeries Reig el 1943, on va mostrar, tot i les diferents personalitats, una ferma voluntat de renovació plàstica que havia de precedir a l’adveniment d’una nova onada d’avantguarda. Acudiria després a l’Exposición Nacional i a les galeries Pictoria en dues ocasions el 1945. L’any següent, una beca del Cercle Maillol donava ales a l’artista i posava rumb a París, on s’establiria definitivament i s’integraria a l’Escola de París contemporània. Una ressenya de Josep M. Junoy a la portada de La Vanguardia d’un dia de febrer n’anunciava la marxa. El 1957 retornà a Catalunya i des d’aleshores hi viatjà sovint. El 1964 i el 1966 exposà de nou a Barcelona, a les galeries Syra, en la primera ocasió hi mostrava obra pictòrica i en la segona, una selecció de l’obra gràfica en la qual s’havia iniciat el 1939. Participaria en exposicions col·lectives però no tornaria a fer-ho en solitari a la ciutat fins al 1999 en dedicar-li la Sala Dalmau una retrospectiva. Al llarg de la seva trajectòria, doncs, poques oportunitats tingué d’exposar a la ciutat de la seva infantesa, fet immerescut si tenim en compte l’afecte que amb freqüència li declarava i la voluntat manifesta de voler ser-hi més present. Una deferència que la ciutat li devia no només per l’interès artístic que podia suscitar el seu art, sinó pel més que rellevant paper que adquirí l’artista el 1970 en produir-se la donació de l’obra de Picasso que conservava la família a l’Ajuntament de Barcelona per al seu museu. A finals dels anys noranta, també intervindria en la donació de la producció gràfica del seu germà, J. Fín, a la Biblioteca de Catalunya. Alegre, cordial, optimista, tenaç, genuí, galant i apassionat, aquests són alguns dels adjectius amb els quals els historiadors i crítics que van tractar Vilató i que l’estudiaren, el definien. Els pòsits andalús, català i francès van constituir sens dubte la naturalesa càlida i vitalista de l’artista. La combinació de seny i de rauxa a la sang que revertiria en una creativitat fresca i desinhibida. Javier Vilató va abocar a l’art el propi sentir. El color i la llum són característiques de la pintura que va realitzar; de fet, ell mateix manifestava que “és pintor qui és capaç d’exterioritzar amb colors, en una superfície, el seu interior”. La seva obra és sintètica de traç, diàfana i conté l’herència del fauvisme, el cubisme, l’expressionisme i el surrealisme, sense eludir la dosi oportuna de mediterraneïtat. Tot un llegat que esprimiria, concentraria i conjugaria en un llenguatge personal que abasta des del retrat figuratiu dels éssers propers i d’allò més quotidià fins a la composició de formes insòlites que no deixen d’interpretar l’entorn i que exterioritzen una imaginació efusiva, per no dir desbordant, que transportarà a les altres disciplines que conreà: la gràfica, la ceràmica, l’escultòrica... El deute pendent de Barcelona amb Javier Vilató ve de lluny. Tot i que el 2005 l’Espai Volart era escenari d’un particular homenatge, el propòsit institucional hauria d’esperar fins al 2012, quan a la fi s’ha brindat a l’artista l’esperada antològica. Comissariada per Xavier –el fill també artista de Vilató–, l’exposició projecta una visió compartida que incideix especialment en l’obra de maduresa. Diversos espais públics i privats relacionats amb la vida de l’artista l’exhibeixen: l’imprescindible Museu Picasso, la Sala Dalmau, la galeria Joan Gaspar i la Fundació Vila Casas, expositors de la seva obra en altres temps, i l’escaient pati del Museu Marès per a l’escultura d’última època. El reconeixement públic a una trajectòria amb nom propi és doncs ja una realitat. A la imatge, "Quatre filles sur la plage", 1957, Col·lecció particular.