El Museu Memorial de l'Exili (MUME)

Com a director del Mume penso que aquesta tipologia de centres memorials representen una acció necessària en el terreny de la reparació moral i política d’un fet dramàtic del nostre passat recent. Al mateix temps, però, ofereixen la possibilitat de ressituar i posar en valor el patrimoni divers que va associat a l’esdeveniment històric. En el nostre cas, la preservació del llegat de l’exili ha esdevingut una eina de coneixement privilegiada per aproximar-nos a la nostra història recent. També, en bona mesura, l’exili entès com a fenomen general resulta útil per comprendre la complexitat de la història del segle XX. Per tant, estem al capdavant d’una feina que té un valor històric i cívic, i, alhora, el museu també desenvolupa un paper destacat en l’àmbit de la promoció d’un turisme cultural de qualitat. Des d’un bon principi, el febrer del 2008, quan es va obrir el museu, vam tenir clar que el fenomen de l’exili republicà era un episodi cabdal que hauria de formar part de l’imaginari del nostre país. I, al mateix temps, calia destacar-ne tot un patrimoni material i immaterial divers i valuós associat a l’experiència dels qui van patir l’exili. Dient-ho de manera planera, l’objectiu del Mume és explicar i donar a conèixer aquest capítol del nostre passat recent de manera global i entenedora i, en paral·lel, potenciar aspectes, temàtiques, microhistòries, testimoniatges que il·luminin aquells moments dramàtics de la nostra història. Vull dir amb això que el museu no es pot limitar a mostrar una exposició permanent suposadament definitiva, sinó que cal mantenir-la viva, fent-hi aportacions quan escau i, a més, resulta fonamental impulsar una programació d’activitats culturals diverses que donin valor al patrimoni heretat de l’exili republicà, sovint oblidat o simplement desconegut. Segurament, dins d’aquest plantejament, la recuperació d’obres artístiques que testimonien l’experiència de l’exili és una de les accions més agraïdes, sobretot per la potencialitat que té el fet artístic per transmetre i reflectir les escletxes i cicatrius que va causar l’exili i tots els fenòmens que s’hi poden vincular: la violència, l’internament, la solitud, el desarrelament, la desesperació, per citar-ne alguns. Alhora, l’exili també fou un espai que va permetre l’inici de carreres artístiques i intel·lectuals extraordinàries, que formen part tant de la nostra cultura com de la cultura del país d’acolliment. En fi, en tot cas és aquesta ambivalència la que fa que l’exili com a fenomen, i el republicà en particular, tingui unes grans potencialitats en els àmbits cívic i cultural. Sens dubte, per això és tan important que continuï el suport a les polítiques públiques de memòria i que hi hagi una política cultural que reculli la necessitat de la recuperació i divulgació d’aquest patrimoni indestriable de la nostra història recent.