Necessitem memòria

El Memorial Democràtic i el Museu de l'Exili treballen des de fa uns anys per preservar la memòria, des de diferents àmbits, de les víctimes de la Guerra Civil espanyola. Diuen que la història ens serveix per no cometre els mateixos errors del passat en el futur, però els llibres són plens de desastres repetits una i altra vegada al llarg dels segles i és quan es compleix allò que l’home és capaç de travelar amb la mateixa pedra no una ni dues sinó centenars de vegades. Tots coneixem la lliçó, però en rara ocasió ens en recordam. Amb l’estrena del segle XXI, potser amb la intenció de prendre nota de totes les misèries del XX i fer bona lletra amb el nou període, es van crear a Catalunya diferents institucions per recopilar i preservar la memòria històrica. El Memorial Democràtic es funda l’any 2007 per “recuperar, commemorar i fomentar la memòria democràtica durant el període situat entre el 1931 i el 1980”. Segons el seu director, Jordi Palou-Loverdos, “es tracta d’una institució pública única a l’Estat espanyol que treballa per conèixer i reconèixer els fets històrics del passat que ens permetin comprendre el present i projectar-nos cap al futur”. El Memorial ha passat de la Via Laietana al castell de Montjuïc de Barcelona, un emplaçament únic i de conflicte que atorga un nou sentit a la institució. “Es tracta d’un espai controvertit perquè va servir de presó per als dos bàndols de la guerra i, a més, va ser un punt de tortura i execució, on van arribar a matar el president Lluís Companys. Es pretén donar un nou sentit a l’edifici, i el que va ser un lloc de repressió ara volem omplir-lo de contingut democràtic”, assegura Palou-Loverdos. Avui, el castell, que és un centre de referència per als turistes que visiten la ciutat, és la seu, fins al 13 de juliol, de l’exposició Catalunya bombardejada, que commemora el 75è aniversari dels bombardejos a Catalunya, i és un homenatge a les més de 5.000 víctimes mortals que van causar. La mostra, que serà itinerant pel territori català, durant dos anys, s’acompanya d’un acte amb supervivents i amb nins que tenen l’edat que tenien les víctimes durant la guerra, amb la intenció, segons el director, de “crear sinergies entre generacions”. A més, la institució està preparant una mostra sobre els anys de transició, “una època poc discutida i reflexionada”. Per Palou-Loverdos, el Memorial “continuarà treballant en el tema de la repressió, però hi vol incloure més contingut democràtic i analitzar la transició espanyola”. En la mateixa direcció, però des de la Jonquera, el Museu de l’Exili (Mume) funciona com a lloc de preservació de l’exili republicà. Segons el seu director, Jordi Font, “s’explica la història d’aquest exili des d’un punt carregat d’història i memòria, ja que el museu està situat en un dels passos fronterers per on van passar milers de víctimes des del 36 i fins al 77”. Al centre hi ha una mostra permanent que explica el recorregut que feien els que van fugir (cap a França, Mèxic, els EUA, la Gran Bretanya, l’URSS...) i el que va significar aquest èxode, en diferents fases, per a l’Europa d’entreguerres. A través de les exposicions temporals, el Mume, que com a zona limítrof té un públic marcadament transfronterer, sobretot catalans i francesos, analitza els diferents rostres de l’exili, la vida als camps de refugiats, els artistes que també van haver de fugir, l’adaptació als nous països, el retorn o la permanència i, sobretot, vol “mostrar l’exili com un fenomen general, més actual, com ara el de Iugoslàvia o l’Argentina”, assegura. Tots dos centres treballen amb nombroses activitats pedagògiques amb joves i escoles per fer perdurar el record fugisser i, a més, tenen diversos projectes per enregistrar la veu i la memòria d’aquells que van viure en pròpia pell un fets tràgics i convulsos. El Memorial vol presentar a finals d’any un projecte de memòria en viu, un fons audiovisual amb entrevistes a un miler de testimonis, que es podrà consultar a través d’internet. El Mume, per la seva banda, té com una de les seves funcions recollir dades sobre persones que van exiliar-se o que encara ara viuen a l’exili. Cada vegada, però, queden menys supervivents d’aquells desastres i, arran d’aquesta conjuntura, Font explica que el model de centre de memòria històrica no està en crisi perquè “la història i el discurs històric no caducarà mai, ja que va més enllà del propi testimoni. La veu de les víctimes, que forma part del plantejament del museu, està, però, reforçada pel relat d’historiadors i estudiosos”. En aquesta mateixa línia, la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya, impulsada pel Memorial i de la qual forma part el Mume, senyalitza i dóna valor als espais marcats per la guerra -–fronts, centres de batalla, punts de resistència–, tot creant un itinerari de la memòria arreu de Catalunya i deslocalitzant pel territori la tasca de recuperació històrica. La memòria personal i també la col·lectiva és capriciosa i sovint no recordem o no volem recordar amb precisió i exactitud allò que va succeir. El pas del temps embelleix o deforma els records en funció d’èpoques i modes; és per això que són necessaris llocs de documentació i reflexió col·lectiva que preservin la memòria històrica, que recullin els fets amb les veus i els silencis dels seus testimonis, que compilin imatges i sons que no puguin fer dubtar les generacions futures. En temps crítics, com els d’ara, és quan hem de fer un esforç i recordar que, més que mai, necessitam memòria. A la imatge, el Memorial Democràtic commemora el 75è aniversari dels bombardeigs sobre Catalunya.