Ernest Ludwig Kirchner, un cas paradigmàtic

Si alguna cosa caracteritza l’art expressionista (més enllà del fenomen avantguarda) és la força motriu dels colors, convertits en protagonistes de tot, i una angulositat en els traços o escorços en la composició, que diuen o indiquen l’ànsia de l’artista per plasmar la realitat no només segons com la veu sinó segons com la sent... En aquest sentit, l’alemany Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938) –de qui es fa ara una excel·lent mostra a la sala d’exposicions de Mapfre, a Madrid– és un cas paradigmàtic d’aquest expressionisme que es complementa molt bé amb el més divers (però alhora esplèndid) de George Grosz. A mi, els quadres angulosos i molt coloristes de Kirchner sempre em semblen correlats formals dels poemes de Trakl. Tots dos van ser figures tràgiques, no pas Grosz (cosa que no li resta mèrit en absolut), ja que aquest, des que es va exiliar als EUA i segons explica en les seves memòries, es va oblidar i no pas poc de l’expressionisme, que va quedar convertit –segons ell– en un simple episodi juvenil. Kirchner (home hipersensible) va fundar una de les grans publicacions expressionistes, Der Blaue Reiter, i va crear l’inici del moviment amb el grup que va anomenar Die Brücke (El Pont, perquè facilitava el trànsit entre l’antic i la modernitat, segons una idea de Nietzsche). Home de caràcter marginal (va tenir una model molt bonica i molt jove anomenada Fräni, a la qual va retratar, fins i tot nua), durant la seva vida a Berlín –a partir del 1911, la seva etapa capital–va pintar escenes de carrer de burgesos sofisticats, prostitutes fent el carrer, dones pobres que portava a casa, sempre amb la vivacitat i l’angulositat que el fan esplèndidament inconfusible. El 1914 va ser mobilitzat en la I Guerra Mundial i els seus nervis no ho van resistir. Va tornar a Berlín el 1915, amb una molt aguda crisi nerviosa. De la guerra (o del seu inici) queda un quadre amb uns joves soldats nus sota les dutxes –Artillers és el seu títol–, que evoquen les futures cambres de gas, o com a mínim podria donar aquesta sensació... Angles i colors agafen la màxima expressió. Fins i tot amb la curiositat dels nus. Per curar-se, Kirchner va marxar a Davos (Suïssa), on va seguir tractament psiquiàtric gairebé la resta de la seva vida. Va desaparèixer la seva pintura urbana (la més famosa) i va aparèixer la llarga sèrie de Muntanyes de Davos, amb alguns paisatges bellíssims i plens de força que s’acosten a l’abstracte, en una riquíssima policromia. El 1937 (amb els nazis ja en el poder), el seu nom va ser un dels primers a encapçalar les llistes de l’art degenerat. Es va assabentar a més que a Berlín havien cremat molts quadres seus. Això va agreujar la seva malaltia hipersensible i el 1938 es va suïcidar a Frauenkirch, prop de Davos. La seva obra s’emmarca en el més pur i sensitiu art modern. La seva truncada biografia, també. Totes dues sedueixen. A la imatge, detall de "Dona davant del mirall" d'Ernest Ludwig Kirchner.