La difícil facilitat d'Edward Hopper al Museu Thyssen

El Museu Thyssen de Madrid presenta, fins al 16 de setembre del 2012, la major antològica d’Edward Hopper (1882-1967) que s’hagi fet mai –73 llenços– fora dels Estats Units. No és estrany que sigui així, ja que la col·lecció estable del Thyssen és, així mateix, la que posseeix més obra de Hopper fora dels EUA. Per molts, Hopper és el pintor del misteri, de la mateixa manera que, per uns altres, és el pintor de la facilitat. Potser aquests continuen pensant (encara que això ja importa poc) que Hopper va ser sempre un pintor realista i, com diuen al seu país, que a més pintava “escenes nord-americanes” en plena expansió de les avantguardes i de l’abstracte, maneres que sempre van interessar ben poc al nostre pintor. Per conèixer millor Edward Hopper (tan promocionat avui, fins i tot en portades de llibres) poser faci falta saber una mica del seu passat abolit. Hopper va començar a Nova York com a il·lustrador publicitari però, com que desitjava ser un pintor “de debò”, va marxar uns anys a Europa, inevitablement a París –encara que va ser també a Brussel·les i a Berlín– per posar-se al dia. Això va passar abans de la Primera Guerra Mundial, sobretot el 1906 i el 1907. Però els pintors que de debò van agradar a Hopper no van ser els avantguardistes inicials i els fauves. A Hopper li van agradar els impressionistes més clàssics (Manet, Pisarro, Tolosa de Llenguadoc-Lautrec) i especialment el pare de molts d’aquests: Goya. Naturalment, l’obra que Hopper va poder fer com a aprenent retardat d’aquests pintors avui té poc interès. El 1913 ja havia tornat als EUA, d’on mai va tornar a sortir. Del 1915 al 1923 es va dedicar a aprendre gravat, però de seguida va decidir el que volia fer: pintar escenes de la vida ianqui. Amb una paleta segura i de traç gruixut, que pot agradar o disgustar fàcilment. Per això els primers quadres de Hopper (en què el realisme és més batec de realisme) potser siguin els que ens interessin menys, com ara Noia cosint a màquina, del 1921. El Hopper de debò –el que avui busquem– comença després del 1924, quan el pintor, sense deixar de pintar el que veu –hotels, gent, bars, cases–, dirigeix la seva mirada a un punt una miqueta individual o aïllat, com ara en la famosa Habitació d’hotel, del 1931, en què, enmig del desordre d’algú que acaba d’arribar, veiem una dona sola, en roba interior, asseguda al llit llegint o llambregant un llibre. Alguna cosa (l’atmosfera, la impassibilitat de la mirada) ens parla d’un ésser radicalment solitari o ferit vitalment. Es tracta d’algú a qui passa alguna cosa. La solitud és també dins l’ànima. Com el públic nocturn que hi ha en un bar il·luminat al desert de la nit, a Nighthawks, del 1942, que no és a la mostra però que és sobradament conegut. Gent tan sola i angoixada com per exemple la vella casa victoriana en un desert que va inspirar horror a Hitchcock. Hi ha crítics que parlen del “desolador realisme” de Hopper, que sembla a prop de l’angoixa. Uns altres el titllen de pintor bàsicament existencialista, perquè va saber veure anticipadament la solitud radical de l’ésser humà i encara més de l’urbanita de les grans ciutats. Hopper només va començar a ser conegut i valorat al seu país a partir del 1933 (quan se li va dedicar la primera retrospectiva a Nova York) i fora dels EUA el seu major èxit va ser pòstum pràcticament. Encara n’hi ha que diuen que Hopper és un pintor regular. Però la majoria sempre cau seduïda pel seu misteri. Hopper no deixa ningú indiferent i sol agradar, ja que no solament ens fa tafaners de solituds íntimes, sinó que ens presenta un misteri, una angoixa (molt visibles) que l’espectador se sent feliç de perllongar o resoldre. Difícil i fàcil alhora, Hopper va aconseguir, no sense treball ni renúncies, trobar el seu propi camí o veu o estil. I el públic d’avui –i de fa uns anys– tendeix a considerar que la seva angoixa i la seva solitud són les nostres o les d’aquest temps. Un pintor agradable de veure (fàcil) i que es deixa interpretar de moltes maneres: difícil –torbador– en la seva senzillesa mateixa. Un clàssic d’ara mateix. A la imatge, "Conference at Night" d'Edward Hopper.