Robert Crumb, apòstol de la cultura "underground"

El Museu d’Art Modern de la Ciutat de París és escenari de la primera retrospectiva de Robert Crumb, un dels més grans dibuixants dels últims 50 anys. Crumb és també un dels apòstols de la cultura underground i encara avui, als 68 anys, és venerat per diverses generacions, com ho demostra precisament l’exposició Crumb. De l’Underground à la Genèse, que es podrà veure a París fins al 19 d’agost. No és habitual que el còmic ocupi l’espai central d’un museu d’art, però, com deia Bob Dylan, els temps estan canviant, i la contracultura ja no és el que era. Mario Maffi, en el seu clàssic estudi La cultura underground (Anagrama, Barcelona, 1975), enllaça els orígens de l’underground amb la beat generation dels anys 50 del segle passat. I si bé en un primer moment la paraula representava el que significava (activitat cultural en certa manera clandestina o minoritària), a partir del 1963 el terme underground es va anar estenent per acabar englobant una part important de la subcultura juvenil, que clarament explotaria al San Francisco del 1968, en l’anomenat estiu de l’amor. Robert Crumb, precisament, s’insta·la a la ciutat californiana l’any 1967, i no només va veure el fonomen, sinó que en va ser protagonista actiu. Crumb havia nascut a Filadèlfia l’any 1943 i de ben jove es dedica al dibuix, amb el seu germà, com una manera d’escapolir-se de la rigidesa de la vida familiar. Serà a San Francisco que crearà la revista Zap Comix, publicació en la qual, a banda del mateix Crumb, que crearia en solitari els primers dos números, col·laborarien altres autors psicodèlics com ara Rick Griffin i també Gilbert Shelton. El darrer número, fins al moment, de Zap Comix es va publicar el 2005. Com recorda l’escriptor català Lluís Racionero (Memòries de Califòrnia, Edicions 62, Barcelona, 1988), que va viure aquells temps a Berkeley, “el 68 va tenir el seu origen i el seu motor en els mateixos joves que, de bell antuvi, el que van fer fou protestar amb el seu model de vida alternatiu (...) El 68 no fou una rebel·lió d’idees, sinó de vivències. La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l’establishment”. En l’aspecte musical, San Francisco era la gran capital. La música era la punta de llança de la ideologia hippie i la que transmetia els missatges que aquesta generava. Carlos Santana, Jefferson Airplane, Gratefud Dead, The Doors, Jimi Hendrix o Janis Joplin són només alguns dels noms, potser els més populars, que posen la banda sonora a aquella època. Robert Crumb viu aquella febre psicodèlica i entra en contacte amb la Janis Joplin, per a la qual crearà un dibuix que, tot i que estava destinat en un primer moment a ocupar la contraportada del seu primer disc, s’acabaria convertint en una de les portades més impressionats i reconeixibles de tota la història de la música. Cheap Thrills (disc que s’havia de titular Sex, Dope and Cheap Thrills i al qual es va canviar el nom arran de l’oposició a un títol tan explícit per part de Columbia Records), publicat el 1968, atreu des de la mateixa portada, amb uns dibuixos plenament identificables amb l’autor i amb la personalitat de la Janis i que reflecteix també el precís moment en què se situa el disc, que conté, tanmateix, algunes de les peces més clàssiques i immortals de la passional diva rock del moment, com ara Summetime o Piece Of My Heart. Quan Janis Joplin li va demanar quant volia a canvi d’aquell dibuix (que Crumb recorda que va acabar durant una llarga nit a base d’amfetamines), l’artista li va dir que amb “una pessigada a la teta” es donava per pagat. Tot i això, va rebre finalment 600 dòlars, que es van convertir en 21.000 quan l’original es va subhastar a Sotheby’s. Robert Crumb no era, però, aliè al món de la música, tot i que la seva passió eren el jazz i el blues, i els vells discos de 78 rpm (en té una col·lecció de més de 10.000). Sempre va afirmar que el rock no era especialment la seva música preferida i, per aquest motiu, va rebutjar una proposta dels mateixos Rolling Stones perquè els dissenyés la portada d’un dels seus discos. Crumb va fer la portada d’quell disc de Big Brother and The Holding Company només per la Janis Joplin, però amb els anys va mantenir-se fidel al portadisme amb alguns centenars de caràtules de discos, que van des de recopilacions de vells bluesmen, fins a música de banjo o portades per als discos del seu propi grup, The Cheap Suits Serenades, amb els quals toca el banjo. Algunes d’aquestes portades es poden trobar al llibre Crumb, la colección de portadas de discos (La Cúpula, Barcelona, 2011). Però l’ambient general d’aquell estiu de l’amor sí que es va reflectir en Robert Crumb, que es va endinsar en  el món de drogues com ara l’LSD, per denunciar amb les seves curtes vinyetes (a l’estil de la tira periodística) la hipocresia de la societat de la primera potència mundial mitjançant el sexe, la violencia, les drogues, l’absud, el nihilisme... que transmetia a través de les delirants aventures de personatges com per exemple Mr. Natural. L’exposició de París, evidentment, fa especial incidència en aquesta faceta musical de la creació de Robert Crumb. Estructurada en 12 apartats temàtics cronològics (Crumb avant Crumb, Underground, Actuel, Snatch Comic, Des héros peu recommanandables, Éstrange Amérique, Weirdo, Crumb par Crumb, La musique du passé, Cultures populaires, La Génese i Crumb en France), la mostra inclou algunes de les seves creacions més populars, com ara el Gat Frit, Angelfood McSpade o Schuman The Human. Crumb, de l’Underground à la Genèse aplega 700 dibuixos originals, els quaderns de croquis de l’artista i 200 revistes undeground. No és estrany que França reti un homenatge d’aquesta importància a Robert Crumb. Va ser a través d’aquest país que Crumb va aterrar a Europa amb els seus dibuixos a la revista Actuel, una de les icones de l’esquerra contracultural francesa dels 70. Més tard, Crumb i la seva dona, la també dibuixant i col·laboradora Aline, s’instal·larien a la ciutat de Nimes. Crumb, de l’Underground à la Gènese esdevé una mirada imprescindible a un artista igualment imprescindible de la creació popular. A la imatge, detall de "Cheap Thrills" de Robert Crumb i Janis Joplin.