L'estimat Antinous

No sabem amb certesa si Antinous va ser un esclau o un noi bitini a qui l’emperador –d’origen hispànic– Adrià (73-138) va trobar en algun dels seus múltiples viatges per l’Imperi romà. La veritat és que Antinous (encara que aviat envoltat de llegendes) va ser un personatge real, un noi de gran bellesa que, durant uns tres anys, va ser amant i company de l’emperador. Amant de la cultura grega, Adrià va tornar a fer veritat aquella relació dòria erasta-erómeno, tan visible, per exemple, en alguns diàlegs de Plató. Sabem que, amb 20 anys, Antinous es va ofegar al riu Nil. Potser va ser un accident, d’altres suggereixen que es tractava d’una mena de sacrifici ritual: l’estimat se suïcida o es deixa morir com a ofrena als déus, a favor de la salut i el benestar del seu amant. Com sigui, la mort prematura d’Antinous va deixar desolat Adrià, que va divinitzar el seu amor omplint l’imperi d’estàtues diverses del noi bitini, dedicant-li una ciutat a Egipte, a l’altura del lloc de la seva mort –Antinòpolis– i construint a la gran vil·la Adriana, al costat de Tívoli, a prop de Roma (una vil·la d’esbarjo que resumia les grandeses de l’imperi), un mausoleu –l’Antinoeium– excavat recentment. Potser per això la vil·la Adriana acaba de dedicar una exposició a Antinous (també una icona gai) amb el nom d’Antinous, la fascinació de la bellesa. En la mostra s’exhibeixen joies amb l’efígie –generalment el perfil– del jove bitini i multitud d’estàtues, arribades d’arreu d’Itàlia, encara que, com vaig dir, hi ha Antinous arreu l’antic Imperi de Roma. La primera part mostra les estàtues, més senzilles i amb l’estimat d’aire més jove, que se suposa que van ser fetes quan Antinous encara era viu. Per exemple, el delicat bust en marbre, molt blanc, procedent del Palau Altemps de Roma. La segona part (l’exposició permet, a més, fer una volta per l’esplendor de la vil·la Adriana) recull una més àmplia col·lecció d’estàtues, bustos o de cos sencer, fetes després de la mort del favorit, i en què Adrià va demanar que se l’assimilés a molts déus del panteó romà. Així, trobem Antinous, en marbre o bronze, amb aspecte d’Apol·lo, de Dionís o d’Osiris. A aquest últim la mitologia egípcia, entre altres coses, també li atribuïa una mort al Nil, abans d’esdevenir immortal. Veiem un Antinous insistent i variadamente divinitzat, com a glòria a l’amor. Però és inevitable que vegem també, i potser de manera principal, no només un monument immens a la passió efèbica, sinó una divinització de la bellesa juvenil masculina, tal com la van entendre grecs i romans, des de Fídies fins a Praxíteles. El jove –diria Luis Cernuda– com “l’encarnació de les gràcies del món”. L’última part de la curiosa i singular exposició (una mica massa breu, ja que es podria trobar molt més material) presenta la fama pòstuma d’Antinous, des de la il·lustració, on destaca un llenç d’Agostino Penna, del segle XVIII, que és un bell retrat del noi bitini, realitzat a partir de la seva abundant obra estatuària. Tot i això, en aquesta part els organitzadors han fet curt, ja que hi ha molts Antinous contemporanis. Una botiga de moda jove i sofisticada de Madrid es diu Antinoo i Antinous (mantenint la transcripció grega) és el nom de la llibreria gai de Barcelona. Directament o simbòlicament, el culte a l’estimat d’Adrià no ha conclòs. I un recorda la segona ègloga de Virgili: Formosum pastor Corydon ardebat Alexim. A la imatge, Antinous Farnese.