Antonio López i el misteri del temps a la Fundació Sorigué

La Fundació Sorigué de Lleida presenta fins al 30 d'octubre del 2012 la primera retrospectiva a Catalunya del pintor manxec Antonio López (Tomelloso, Ciudad Real, 1936). Després del seu pas pel Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid i el Museu de Belles Arts de Bilbao, l’any passat, se’ns mostra un recorregut format per una cinquantena de peces que repassa la seva trajectòria i els temes que l’artista treballa amb més assiduïtat, a través de la seva filla, Maria López, com a comissària de l’exposició. La major part de les obres de l’exposició pertanyen a la col·lecció particular del mateix artista, amb la inclusió d’obres inèdites del seu estudi i en procés de treball. Dibuixos, olis i escultures que representen els seus temes més comuns: els interiors, la figura humana, el nu, tema poc treballat en la història pictòrica espanyola, a més dels paisatges urbans i rurals. L’exposició posa especial èmfasi en el caràcter experimental del seu treball i l’impulsa a dialogar amb peces d’altres artistes coetanis que són presents a la col·lecció Sorigué, com ara Berlinde de Bruyckere, Chuck Close, Antony Gormley, Evan Penny, Alain Paiement, William Kentridge, Julie Mehretu, Jonathan Meese, Liza Lou, Marilène Oliver, John Davies, Simeón Sáiz Ruiz, Tal R, entre d’altres. Des que va iniciar la seva trajectòria, en la dècada dels anys cinquanta, López ha treballat aliè a modes i tendències en el camp de l’art, amb el llenguatge de la figuració objectiva, i ha representat una realitat que transforma, mitjançant una obra d’aire intemporal i un gran virtuosisme tècnic, centrada en la representació realista d’éssers, objectes i, sobretot, d’espais, tant exteriors com interiors. Antonio López és en l’actualitat un artista difícil de classificar, admirat per alguna crítica i per un públic nombrós i fidel, i observat amb recel per altres teòrics que troben difícil la seva inserció en el discurs de l’art contemporani actual. Tot i així, la seva obra, com tota obra d’un bon artista, és reflex no només de la personalitat del seu artífex, sinó del món que la genera i, en aquest cas, l’obra d’Antonio López es pot considerar el fruit de la mirada resistent, de l’actitud d’un pintor amb una mirada profunda envers la realitat i un discurs vinculat a la tècnica que desenvolupa, i a la paradoxa d’una estètica de la proximitat que sembla allunyar-se en la seva contemplació. Tot en la seva obra sembla proper i, a la vegada, queda aturat misteriosament en un temps que el pintor manxec sap dilatar com ningú, com si es tractés d’un material dúctil que pogués treballar. En cada obra, Antonio López s’embranca en una pugna amb el temps, navega per damunt d’ell o s’hi enfronta, però resulta evident que el factor cronològic és bàsic per entendre les seves peces i la manera com les aborda, amb un detall i una minuciositat que exasperen alguns dels ànims més immersos en la immediatesa i la instantaneïtat de la vida actual, però que mostren que encara hi ha formes diferents d’apropar-se a l’entorn que observem. A la imatge, "Estudi amb tres portes" d'Antonio López.