Ras i curt: Significació de Bonart

Entomo, amb ardor i reguard, el repte que m’ofereix la revista d’iniciar una col·laboració estable en aquesta tribuna. Com a veterà de la casa, soc ben conscient del privilegi que representa. El somni prohibit de tot col·laborador! Disposar, això, d’un corner des d’on posar en pràctica la quinta essència de la crítica d’art; l’ocasió per a descabdellar, des d’un púlpit visible, aquelles intuïcions punxants que filen en el subsol de l’enteniment, fruït de l’experiència del molt viure, sentir i pensar la causa de l’art. Els bons textos crítics són els que es troben en un punt mig entre l’ofici de l’explorador, del pouaire, del cartògraf i de l’activista. Hi ha d’haver exploració de camp, però també immersió de fons; mirada a vol d’ocell, però també rugit de trinxera. Sense deixar-se endur pels efluvis modals o pasto-rals, que tant sovint ens tempten. Tot això, i una mica de swing, és on crec que es troba la bona saccejada crítica. Emplaçats en la celebració del vintè aniversari de la revista , crec oportú reflexionar succintament sobre la seva significació cultural. És el que tenen les grans inciatives artístiques del país, les quals van molt més enllà de la seva aportació, diguem-ne, ontològica. Penso en el que representaren revistes com Cobalto, Batik o més recentment, a*desk. Bonart és més que una revista, és una plataforma. Les revistes informen, les plataformes satisfan, a més, funcions (mancances) sistèmiques. Bonart sempre ha tingut el bon gust de defugir un dels nostres mals endèmics: el síndrome del nínxol i de la capella. La revista és una plataforma de trobada intergeneracional i transectorial. Totes les ramificacions de l’art hi tenen acollida. Es creuen els júniors amb els sèniors, els apocalíptics amb els integrats, antiquaris amb curadors. Hi ha algun altre estament a Catalunya capaç de congregar, sense revolt, les diferents sensibilitats artístiques d’aquest racó de món? Bonart és també una plataforma de formació i llançament. Pel novell, compartir espai amb les grans veus de la nostra crítica, provoca, per osmosi, un increment en exigència de la comunicació crítica. Però a banda d’una bona palestra, Bonart també ha sigut un espai des d’on projectar-nos i entaular relacions professionals fructíferes, dins la sempre estreta i combatuda arena de l’art. I amb tot, Bonart té recorregut per a satisfer, encara, necessàries funcions. Una de tiro llarg: la revista com altaveu de l’art català al món. Prenem l’exemple d’Artpress. Fundada per Catherine Millet a inicis dels anys setan-ta, és avui una revista d’art de referència internacional, editada en francès i anglès, des d’on s’aborden les principals casuístiques de l’art de França i d’arreu. I una de més terra-terra: Bonart com a plataforma d’acció comuna per a vehicular les demandes més estructurals i consensuades del sector. Que en són moltes, històriques i urgents. Ens hi posem? A la imatge, una acció de Bonart. La trobada anual, que l'any 2018 es va celebrar al Museu d’Arqueologia de Catalunya (Foto Pere Duran)