El meu nebot ho faria millor

Modern Masters. Stories About P.S. 1 and the Museum of Modern Art as Told to Artists Grennan and Sperandio. Cjrostp`jer Sèramdop o So,pm Gremmam- 48 pàg. Eren principis dels anys setanta, un jove marxant d’art –Ronald Feldman– visitava les sales d’exposició del MOMA quan, de sobte, va trobar una guia comentant un quadre de Jackson Pollock. – “Pollock expressava la interioritat del seu jo mitjançant el pinzell.” La guia descrivia així el quadre a la gent que l’envoltava. El seu discurs no semblava gaire afortunat. Quan va acabar les seves explicacions, el grup bullia en comentaris i preguntes. Algú es va envalentir: – “El meu nebot ho faria millor! Jo podria pintar això! No és així?” La guia respongué a la pregunta del públic: – “No hi estic d’acord. Si mireu el dinamisme de la composició i la complexitat de la pintura, veureu que aquest tipus de pintura només pot ser feta per un mestre.” Així, va insistir una estona amb aquesta mena d’arguments. Però aquests no acabaven de satisfer un home que hi havia entre el públic: – “Fins i tot un mico podria fer això!, va proferir de manera desafiant”. La guia, a la qual se li havia acabat la paciència, va esclatar: – “Senyor, vostè hauria d’entendre que, si aquesta obra és al MOMA, és que és una pintura important.” El marxant Ronald Feldman, que observava l’escena de lluny, va marxar neguitejat, movent el cap de costat a costat. Va voler participar en el debat però finalment s’estimà més no dir res. Aquesta gent tenia raó –va pensar per si mateix–. Les audiències havien plantejat qüestions rellevants. Al marge de la figura de Pollock com a artista consagrat, a Feldman no li semblava que el context del museu pogués justificar per si sol el treball de l’artista. Aquesta és una de les dotze històries que relaten els protagonistes del museu en un còmic fet per Grennan i Sperandio en una col·laboració entre el P.S.1/MOMA i l’editorial de vinyetes de superherois DC Comics. El relat queda, doncs, obert a la reflexió del lector. Tot i això, ens permetreu subratllar la intenció principal dels autors: qüestionar la centralitat i l’autoritat de la institució museu per definir el gust i constituir el panteó d’artistes a historiografiar. Així doncs, es dóna veu al director, al curador, a l’artista internacional, però també a l’aspirant a artista, al personal d’administració, neteja i serveis, al mitòman de les obres consolidades d’art i a altres menes de públic. El P.S.1 destaca per treballar de manera independent i per apropar-se al fet expositiu defugint els formats convencionals i deslocalitzant-se, com ara, per tractar els debats del camp conceptual sobre les audiències i el desmuntatge de la institució museu en un mitjà tan atípic com és el del còmic.