"Picasso, la mirada del fotògraf" al Museu Picasso

El Museu Picasso de Barcelona presenta fins al 24 de setembre Picasso, la mirada del fotógraf. Un dels temes picassians que, de tant en tant, treu el nas als llibres i les exposicions que es dediquen a l’artista malagueny és el de la seva vinculació a la fotografia. L’antiga directora del Musée National Picasso de París, Anne Baldassari, és sens dubte una de les autores més prolífiques d’aquest tema amb llibres com ara Picasso photographe (1994) o Picasso and photography: the dark mirror (1997). Però, a més d’aquestes publicacions, se n’han fet exposicions com ara Picasso à l’œuvre. Dans l’objectif de David Douglas Duncan (Ginebra, 2013) o Picasso & the Camera (Nova York, 2015), a més de documentals com el dirigit per Mathilde Deschamps-Lotthé, Picasso et les photographes (2014). A Catalunya, el 2009, el Centre Picasso d’Horta va organitzar la mostra Picasso. Fotògraf d’Horta. Instantànies del cubisme 1909, amb la selecció d’una vintenta de fotografies que l’artista va fer durant la seva estada a la localitat tarragonina entre els mesos de maig i agost d’aquell any. Ara, el Museu Picasso de Barcelona organitza l’exposició Picasso, la mirada del fotògraf, comissariada per Violeta Andrés, responsable del fons fotogràfic del mateix Musée National Picasso. L’exposició es presenta com un recorregut per les diferents cares d’aquesta vinculació entre artista i càmera. S’aborda el Picasso com a fotògraf reporter, la relació de Picasso amb l’autoretrat, la fotografia com un llenguatge més de la seva experimentació plàstica o Picasso com a objecte d’atenció d’altres fotògrafs, entre els quals podem comptar alguns dels noms més venerats de la història de la fotografia. N’és un exemple el de Dora Maar, que, més enllà de ser companya seva entre el 1936 i el 1943, sobretot va significar-se com un dels estendards de la fotografia avantguardista dels anys trenta, i va estar molt vinculada a les experiències surrealistes. A Maar corresponen les cèlebres fotografies de Picasso durant el procés d’elaboració del Guernica (1937). Altres noms clàssics vinculats a l’artista són els dels fotògrafs Robert Doisneau i Brassaï. Doisneau és l’autor d’algunes de les imatges més icòniques de Picasso, fetes a principis del 1950, vestit amb samarreta marinera de ratlles. Mentre que l’hongarès Brassaï n’era amic personal i va dedicar-li nombroses imatges, a més del llibre Conversaciones con Picasso (1964). Però, a més d’aquestes referències obligades, la mostra exhibirà fotografies de Leopoldo Pomés i del mateix Picasso. Els Arxius Picasso de París preserven nombroses anotacions i fotografies que daten de principis del 1900 i que demostren la pràctica sostinguda que l’artista faria de la fotografia, ja fos per a retratar-se a si mateix, els artistes del seu entorn, la seva obra o per assajar de manera plàstica i gràfica entre pintura i fotografia. Però, alhora, Picasso era molt conscient del poder mitològic de la imatge fotogràfica. És a dir, de les seves possibilitats iconogràfiques i de la seva força comunicativa, la difusió de la qual contribuïa a singularitzar allò representat. És aquesta consciència entorn de la capacitat de la fotografia per sedimentar valors i concepcions en l’opinió pública la que explica la proliferació retratística de Picasso a través dels objectius més reputats del panorama de la fotografia documental i artística del segle XX. Una pràctica que li va valer la mitificació visual d’idees associades a la seva figura com a artista permanentment clàssic i modern, únic o genial, i també de l’espai del taller com a univers personal, mitologia que la fotografia no ha fet res més que reforçar fins als nostres dies. A la imatge, Pablo Picasso, Nua al taller 1936/1937 Musée National Picasso-París © Successió Pablo Picasso, Madrid, 2019.