Cinquanta anys de l'atac a "Les pintures revolucionàries" de Bosch Martí

El dia 4 de febrer del 2019 es van commemorar els 50 anys de la destrucció dels murals que va pintar, l’any 1968, Lluís Bosch Martí, amb la col·laboració del capellà de Palau-sator, Nicolau Moncunill. Mentre Bosch Martí estava pintant, una quinzena de persones van atacar el capellà i el pintor al crit de “Viva Cristo Rey” i els van apallissar. El mural va rebre seriosos desperfectes. El recordat periodista Narcís-Jordi Aragó va escriure el dia 2 d’agost del 1969, a l’enyorada revista “Presència”, aquest article: “Més enllà de l’anècdota del mural de Palau-sator, presa fàcil per a buscadors de sensacionalismes, hi ha el sentit pregon de l’obra que Bosch Martí ha realitzat amb un encert artístic discutible, però amb una innegable oportunitat historicosociològica. Amb un acusat rigor testimonial, amb un estil deliberadament o involuntàriament naïf, Bosch Martí ha escrit sobre l’absis de la petita església un vast resum històric i a la vegada una objectiva crònica del temps que vivim. Més que l’estil ens interessa el to d’aquesta obra. Podia ser tendenciosa, partidista, pamfletària, i sens dubte n’hi haurà que la interpretaran així. Podia reflectir en tot el compromís la ideologia personal del seu autor. Però Bosch Martí s’ha lliurat a una tasca d’honestedat i de transparència, i s’ha instal·lat voluntàriament en una línia objectiva, de senzill reportatge popular, amb desig desmitificador i autocrític, però amb una posició de comprensió que fa del seu mural una obra oberta, de significació plural, capaç de tota mena d’interpretacions cristianes i humanes. Es poden distingir sense esforç en la pintura dos significats: un d’immediat i gairebé periodístic; i l’altre, mediat, al·legòric, enriquit amb una simbologia universal. Els dos significats es barregen i s’encreuen. 1. Crist; 2. La font de Palau-sator; 3. La sardana; 4. Pagesos de l’Empordanet; 5. L’Abat Oliba; 6. Guifré el Pilós; 7. Ramon Llull; 8. Mn. Jacint Verdaguer; 9. Salvador Espriu; 10. Pompeu Fabra; 11. Cardenal Vidal i Barraquer; 12. Abat Escarré; 13. Theilard de Chardin; 14. Aristòtil; 15. Galileu Galilei; 16. Sant Tomàs d’Aquino; 17. El Sant Ofici; 18. Condorcet; 19. Pasteur; 20. Joan XXIII; 21. Hitler; 22. Reis i personatges absolutistes; 23. John F. Kennedy; 24. Martin L. King; 25. Gandhi; 26. Camilo Torres; 27. ‘Che’ Guevara; 28. Fidel Castro i 29. Dones del Tercer Món. Al voltant de l’altar, sobre uns ocres enlluernadors, s’obre el panorama de l’Empordanet: presència del paisatge, del poble que treballa, dels pagesos que seguen els camps amb la suor del seu front. Al bell mig, tot voltant la font de la plaça, símbol de la riquesa del poble, la sardana dibuixa amb la seva rodona la solidaritat d’un país que “Estima i avança donant-se les mans”. Al cim de la volta, sobre els blaus siderals, la sardana es repeteix en una teoria de rostres il·lustres, fites importants de la història del país, des de l’Abat Oliba fins a l’Abat Escarré, presidits al centre per la figura encara viva i ja simbòlica de Salvador Espriu. A dreta i esquerra, els dos nuclis del retaule. A l’esquerra, com en un còmic, el perfil i la mà de Teilhard de Chardin expliquen sense paraules l’evolució humana a través de la història. Aristòtil, pensatiu, representa el món de l’antiguitat i té com a contrapunt, front per front, Sant Tomàs d’Aquino. Damunt la foscor de l’edat mitjana, una figura episcopal evoca el Sant Ofici, el jerarquisme, el poder temporal de l’Església… Tot davant, Galileu aixeca la bola del món en un gest triomfant d’home del Renaixement. Al seu costat, l’enciclopedista Condorcet proclama els Drets de la Revolució Francesa. Les dretes columnes de Grècia cauen i s’esmicolen: aviat seran pols i àtoms sobre la testa de Pasteur, en qui es resumeix el progrés de la tècnica de la ciència i la investigació. I Joan XXIII, finalment, obre els braços i mira cap al Crist assumint amb el seu gest immortal tota la història humana. A l’altra banda, la silueta de Hitler ens introdueix de cop a la visió de la injustícia, de la violència i de l’opressió. Sobre el cercle, s’alcen les àguiles de l’imperialisme, els corbs de la repressió, les testes embarretades o coronades dels grans absolutistes. A dins, els oprimits passen el seu calvari. John F. Kennedy i Martin L. King moren amb un gest idèntic de braços oberts, mentre s’endevina al fons l’ombra d’una altra víctima: Gandhi. Després dels pacifistes venen els que s’han defensat i que, no obstant això, també han mort en la lluita: ‘Che’ Guevara i Camilo Torres. Per damunt d’ells, Fidel Castro, única figura viva de l’escena, aixeca la gran pedra de la revolució. I unes dones, amb els fills famèlics en braços, llancen vers el Crist el crit desesperat del Tercer Món. Els dos laterals, doncs, conflueixen en el Crist que, dempeus sobre el paisatge del poble, constitueix el centre de l’obra. No clavat, sinó recolzat en la creu com en el tron de la seva força, aquest Crist amb pantalons de vellut i cos de llenyataire de l’Empordanet aixeca els braços i respon amb una imprecació a l’espectacle que el volta. Lluny de la tradició iconogràfica dels cristos pacients, aquest és el Crist que reclama la justícia del seu Pare i dels homes. La mirada de l’espectador queda finalment corpresa per aquesta imatge punyent: és l’impacte definitiu i, alhora, la gran incomoditat del mural. Fins aquí, cadascú pot interpretar-lo com vulgui i donar-li el sentit que més li plagui. En aquest punt, sembla trencar-se inevitablement la desitjada objectivitat de l’artista. Més enllà de l’anècdota, ens quedarà a la memòria aquella boca oberta, aquell gran crit”. A la imatge, Lluís Bosch Martí i Nicolau Moncunill davant de la recreació virtual del mural destrossat, a l’església de Palau-sator. (Foto Pere Duran)