Fugir de les cartografies

“Menys addictes a l’estudi de la cartografia, les generacions següents van entendre que aquest dilatat mapa era inútil i no sense impietat el van lliurar a les inclemències del sol i els hiverns. En els deserts de l’oest perduren trossejades ruïnes del mapa, habitades per animals i per captaires, en tot el país no hi ha altra relíquia de les disciplines geogràfiques.”¹ 

La necessitat de limitar l’espai, de crear mapes i cartografies com una manera de sistematitzar i racionalitzar l’entorn, ha estat una obsessió per a l’individu.

El geògraf, de Vermmer, pintat entre el 1668 i el 1669, és un reflex de la impotència i ansietat de l’home per aprehendre el territori i els seus fenòmens.

Durant el segle XVII, com bé copsà Vermeer, es va desenvolupar un interès creixent per la cartografia. Els mapes permetien un important coneixement geogràfic que es traduïa en poder estratègic sobre rutes comercials i territoris en conflicte bèl·lic.

El geògraf de Vermeer, envoltat de mapes i elements de mesurament cartogràfics, mira a través de la finestra, conscient de la impossibilitat i inutilitat de copsar en paper allò en contínua transformació.

El desig per l’ordenació aniquila l’esdevenir espontani de l’ésser urbà, impredecible per definició. Projectes com ara ÆNVERS GIRONA_Mapes intangibles prenen la cartografia com a mètode d’investigació urbana i el mapa com a instrument de comunicació obert i en mutació constant; unes eines que serveixen per reflexionar sobre la ciutat i el seu paper fonamental per entendre la cultura contemporània.

La reacció amb les formes rutinàries i quotidianes d’interpretar i transitar la ciutat havia estat també plantejada per la deriva situacionista que entenia que la pràctica cultural no havia de ser només un reflex d’allò existent, sinó crítica i prefiguració de noves formes organitzatives amb la finalitat de plantejar una relació subversiva amb la vida quotidiana de la ciutat capitalista contemporània.

Aquestes cartografies subjectives i intangibles exploren les possibilitats de ferir la ciutat tradicional i, en el seu lloc, revelar simultàniament tot el seu potencial com a territori de conflictes i com a espais on construir lliurement la nostra manera de ser-hi i facilitar que hi creixi allò inesperat.

Potser el geògraf de Vermeer ja es debatia en allò que, segles més tard, va reflectir Borges al petit relat Del rigor en la ciencia: com superar aquella vanitat pseudointel·lectual dels que se senten més còmodes en la representació que en la realitat, confonent el mapa amb el territori i oblidant que les paraules no són allò que anomenen.