Carles Fontserè, fotògraf

Malgrat que l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936 va interrompre abruptament tota una dinàmica fotogràfica que a Catalunya estava aleshores en plenitud de desenvolupament, el cert és que el conflicte d’ideologies i la necessitat comunicativa a través de la imatge va trobar en l’àmbit del cartellisme un nou terreny d’innovació gràfica dins de la qual la mateixa fotografia també experimentaria de manera pionera a Europa les seves pròpies possibilitats de transmissió d’informació. Cèlebres són els casos dels fotògrafs Pere Català Pic o Gabriel Casas, però també, com a dibuixant, de Carles Fontserè, que va participar del dinamisme creatiu del moment. Derrotada la República, Fontserè va iniciar el seu itinerari arreu del món per França, Mèxic i els Estats Units i amb aquest, pocs anys més tard, una producció fotogràfica pròpia que retrobaria pràctiques que s’anirien imposant a Occident en els anys de la postguerra. Personalitat creativa polièdrica, Carles Fontserè exemplifica en bona mesura els múltiples camins que conflueixen sovint en la pràctica fotogràfica moderna, com poden ser uns orígens amateurs, la voluntat d’investigar la realitat i el compromís social com a eina mediadora entre l’ull i l’objecte retratat. A mitjan segle XX, la fotografia venia de ser aplicada en nombrosos àmbits diferenciats, com podien ser el clàssic estudi, el laboratori –amb el corrent artístic del pictorialisme– i, de manera més recent, el carrer, gràcies a la implementació de càmeres portàtils de petites dimensions. La imatge fotogràfica havia viscut també la seva introducció progressiva en el camp de la publicitat i la moda i, de la mateixa manera, les avantguardes artístiques se l’havien fet seva, amb un tractament visual molt formalista. Tot i això, els conflictes bèl·lics de la dècada dels anys 30 i 40 del segle passat i la conscienciació social posterior a la barbàrie van fer emergir una nova manera de representar la dimensió fraternal de les persones que eclosionaria en una fotografia de carrer, sovint anomenada humanista. Una opció que tenia per objectiu fotografiar les persones en el seu medi urbà i laboral per construir-ne un discurs tal vegada compassiu. Amb un cenacle important a París, la fotografia humanista va implementar-se de manera dominant en la dècada dels 50, i va arribar a ser assumida molt especialment també a Nova York, on s’organitzaria la cèlebre exposició The Family of Man. Precisament, a Nova York hi havia per aquelles dates Carles Fontserè, que pocs anys més tard es dedicaria a l’elaboració d’un tipus d’imatge pròxima als postulats humanistes, sense deixar de banda les influències dels fotògrafs novaiorquesos menys puristes formalment però, sobretot, menys naïfs en termes discursius i, per tant, amb una major incidència en la denúncia social. Fotògraf flâneur, treballant sovint per iniciativa personal en exercicis documentals programats, Fontserè va produir un conjunt fotogràfic que s’inscriuria en la tradició gràfica del blanc i el negre i on preponderaria el subjecte per sobre de l’objecte, malgrat l’atenció que va captar-li, per exemple, l’arquitectura novaiorquesa. Fontserè va treballar amb una Rolleiflex, la càmera portàtil per antonomàsia en els anys de la postguerra i molt apreciada justament pels fotògrafs documentalistes, gràcies a la discreció que permetia el seu visor a mà alçada, i amb aquesta càmera va fotografiar de manera sistemàtica espais de ciutats tradicionalment fotogèniques, com per exemple la mateixa Nova York, París, Roma, Londres i, també, Ciutat de Mèxic o San Francisco. Tal com explicaria Glòria Bosch amb motiu de l’exposició que la Primavera Fotogràfica de l’any 1984 va dedicar a Fontserè, aquest partia d’un mètode de treball meticulós, basat en l’elaboració d’un itinerari urbà que el mateix fotògraf recorria de manera prèvia a la producció de les imatges, amb l’objectiu de copsar tots aquells tics que podien tenir lloc en la confluència de les persones que sovintejaven un espai determinat. Amb uns esquemes de llocs i tipus, i amb un estudi de les condicions llumíniques prèvies, Fontserè procedia a fotografiar els escenaris tot rebutjant tant l’absoluta discreció del fotògraf com també la complicitat amb el retratat. És, per tant, en aquest sentit que el tractament formal aproxima Fontserè a la línia més clàssica de la fotografia documentalista de carrer, contràriament al brutalisme gràfic d’autors coetanis com ara William Klein o Robert Frank. No obstant això, segurament, les imatges més significatives siguin aquelles que millor vehiculen el compromís ideològic del fotògraf, com per exemple les fotografies dels captaires o les dels veïns de Harlem, Chinatown o d’El Barrio de Nova York. Un seguit de fotografies que serien complementades, a vegades, per una altra producció de caràcter més comercial que Fontserè va elaborar també per a publicacions periòdiques tant americanes com europees. Tot i això, el conjunt de l’obra fotogràfica de Fontserè cal entendre-la dins una llarga tradició de la fotografia urbana, que inclou un seguit de binomis clàssics de fotògrafs i ciutats, i dins dels quals el cas de Fontserè està determinat per la seva condició de català exiliat, en un període en què a Catalunya, precisament, la generació encapçalada per Oriol Maspons i amb Miserachs, Masats i Terré, entre d’altres, influenciats també pel corrent documentalista internacional i d’altres alternatives fotogràfiques més subjectives, procuraven fer el mateix en la realitat socioeconòmica del franquisme.