" Les certeses sentides" d'Antoni Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies de Barcelona presenta fins al 29 de setembre Les certeses sentides d'Antoni Tàpies. Encara que puguem conèixer molt l’obra d’Antoni Tàpies, com succeeix amb tots els grans artistes, cal tornar-hi, perquè és inesgotable. Aquesta exposició, Certeses sentides, que està acompanyada de projeccions de la pel·lícula d’Albert Serra Roi solei, constitueix una certa unitat i, al mateix temps, és molt representativa de la seva obra. Els límits entre la pintura, el relleu i el que s’entén per escultura han desaparegut. Es transgredeixen les convencionals expressions formals per integrar-ho tot en la realitat quotidiana, aparentment com objectes convencionals. Però tot s’integra per treure l’espectador de la realitat coneguda i endinsar-lo en nivells desconeguts. L’exposició, en la seva brevetat, constitueix un conjunt, una unitat. Els colors són naturals, ben coneguts, i al mateix temps deixen de ser-ho. El blanc i el negre, l’afirmació del color i la seva negació, que marquen els límits. I, simbòlicament, hi podem veure representades la força de la vida i la mort. Tot, en aquesta exposició, és en aquest territori que sent tan misteriós resulta ben marcat. No es tracta d’ambigüitat, sinó del resultat d’una visió profunda, que ens porta a un espai i un temps en el qual tot és i no és. Reconeixem objectes per la seva forma, però són unes altres coses. El teixit sintètic de la tela queda lluny del quadre, per integrar-se en aquest conjunt, en el qual tot deixa de ser el que sembla. La veiem gastada, però no morta. En realitat, exagerant en la mesura d’intentar expressar el que és difícilmente expressable, està sonant i la sentim. Els llibres han estat llegits i no és que siguin rebutjats, sinó que són, com tot aquí, en el punt en què s’ha ultrapassat l’estat del que és viu i del que no ho és. Les creus no s’han d’entendre com vinculades a una religió, i encara menys a una de concreta. Com ens diuen Jean Chevalier i Alain Gheerbrant, en el seu diccionari dels símbols: “La creu és un dels símbols que es registra des de la més alta antiguitat” i “és el cordó umbilical que no ha estat mai tallat del cosmos i que el lliga al centre original”. El gran art no pretén ser perfecte. La perfecció, com l’entenien les civilitzacions antigues amb la seva saviesa, només és atribuïble als déus, i l’artista, si es vol acostar a l’infinit, només hi pot quedar a prop, en els límits de la perfecció i la imperfecció. Es tracta de revelar la set d’absolut. Recordem els trets fonamentals de l’art japonès, inspirats en el budisme zen, el wabi i el sabi, que ens parlen de l’aspecte natural, imperfecte, impermanent, incomplet; de l’asimetria, amb el caràcter aspra i íntim; de la profunditat i la transcendència de les coses més senzilles. Tot això ho conexia molt bé l’Antoni Tàpies. És, la seva, una via en un cert sentit, paral·lela a la seguida per Kantor al teatre i Tarkovski al cinema. Ell no es limitava a donar un testimoni del nostre món en un temps determinat, sinó que entrava en un nivell en el qual el temps i l’espai desapareixen. Tenia realment el sentit de la transcendència, tan difícil de trobar en l’art del nostre temps. A la imatge, Antoni Tàpies. Cara, 1991 © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona / Vegap. De la fotografia: © Gasull Fotografia, 2019.