Qui tem una Bauhaus ferotge?

Tres articles de José María Lassalle sobre “La Nova Bauhaus” europea a LA VANGUARDIA, el 27 de març, el 24 d’abril i el 22 de maig d’enguany, han obert la caixa de pandora d’un tema essencial per als artistes i dissenyadors a nivell general de tot el món. No és un tema nou, com es pot comprovar en el debat encara viu sobre les relacions entre modernitat i postmodernitat, a tot arreu en general i a Catalunya en particular, debat que ha estat moltes vegades confús i inexacte des de molts punts de vista.

La manera en què, finalment, el debat s’ha fet públic fora dels experts més estrictes, potser no era la millor manera de fer-ho, però mai és massa tard. Té raó l’articulista en què la recuperació de la Bauhaus a Europa obre més preguntes que respostes i en què el paper de Gropius i de Mies en l’impacte mundial de la seva versió del que era la Bauhaus és molt discutible. No és el primer a dir-ho, ni serà el darrer, i no és ara el moment de recordar centenars de pàgines que he escrit jo mateix sobre el tema publicades en moltes llengües.
Anem al gra. Per començar, hem de definir de quina Bauhaus parlem com a referència. Entre la seva fundació l’any 1918 i el seu tancament l’any 1933 moltes Bauhaus van passant. Seria molt inexacte dir als futurs artistes i dissenyadors que la Bauhaus de Klee, Kandinsky, Schlemmer, Itten, Meyer o Albers, etc. és la mateixa que Gropius representa i explica l’any 1940 a Nova York. Ara ja es pot saber com va evolucionar tot plegat amb molt detall. Els articles de José María Lassalle posen totes les pomes en el mateix sac i això no és del tot correcte.

En segon lloc, la insistència en una cultura europea “germànica” amb una Bauhaus “funcionalista” confrontada a una del sud d’Europa més “postmoderna” i crítica amb aquesta fredor germànica, podria ser certa, però no ho és. Malauradament, han estat arquitectes i urbanistes del sud d’Europa i de Sudamèrica, i ara de Turquia i d’Aràbia, els defensors més aferrissats d’un “estil internacional” rígid i “modern”, insensible amb el clima i indiferent amb el context històric i cultural dels edificis o objectes de l’entorn proper o llunyà, i no justament l’Europa “germànica” del nord que, en la seva recent recuperació de la “Nova Bauhaus”, ha estat defensant les escoles més properes a una dimensió artística i cultural del disseny, i de l’arquitectura i de l’urbanisme, en total oposició a la defensa d’un estil “internacional homogeni i universal”, o a una educació només orientada a una disciplina professional aïllada del context social i històric.

Però hi ha el perill de mitificar aquesta fase d’una Nova Bauhaus amb un pressupost molt elevat, acceptant una centralització i una politització de la cultura del nou disseny digitalitzat, des d’una burocràcia europea insensible a la participació i al debat? Evidentment que sí, i en aquest punt els articles esmentats poden ajudar a evitar-ho. De moment, la comissària Ursula Von der Leyden ha obert una web de participació sobre el que ha de ser el futur del disseny a Europa, i l’ha enviat amb una carta personal manuscrita als estudiants de doctorat que li han demanat la seva opinió, per a una publicació sobre el tema, cosa que nosaltres no hem fet. I és que aquí, encara, tenim una crítica del disseny, en general, molt controlada i predeterminada amb molts prejudicis intel·lectuals i polítics, que la mantenen lluny de la realitat de les pràctiques del disseny actual.

Si de veritat volem un disseny interdisciplinar, interartístic, internacional i innovador a Catalunya, doncs comencem a fer-ho, en lloc de donar la culpa a un nord d’Europa fred i inquisidor. Els nostres Klee, Kandisky, Itten, Breuer, Meyer, Schlemmer, etc., actuals ens ho agrairan, però evitem el costum de despreciar els dissenyadors/es joves o vells, amb capacitat crítica, tesis doctorals i bons CV, enviant-los així cap al nord, a aquella Europa germànica i freda, per poder ocupar aquí els llocs amb persones sense cap preparació cultural i sense cap capacitat crítica. És aquest un tema que, de ben segur, pot obrir debats molt vius a la nostra societat i, com no, a l'Acadèmia que presideixo.